La llengua no és només un mitjà de comunicació, és també un vehicle de cultura, identitat i pertinença. Qui decideix emigrar a un altre territori sap que, més enllà dels tràmits administratius o les adaptacions laborals, hi ha un repte encara més profund: l'aprenentatge de la llengua local. Catalunya, amb la seva història, cultura i llengua pròpies, planteja a qualsevol nouvingut una pregunta inevitable: com integrar-se plenament sense aprendre català?

La història de les migracions demostra que aprendre la llengua del lloc d'acollida no és un obstacle, sinó la clau per obrir portes. Durant els segles XIX i XX, milions d'europeus van emigrar a Amèrica Llatina. Italians, alemanys, portuguesos, polonesos, grecs i tants d'altres van creuar l'Atlàntic a la recerca de millors condicions de vida. En arribar es van trobar amb països joves, en construcció, on el castellà o el portuguès eren les llengües vehiculars. Qui volia trobar feina, negociar al mercat, enviar els seus fills a l'escola o anar a un metge havia d'aprendre l'idioma local. No hi havia alternativa.

El procés no va ser immediat. Moltes comunitats van mantenir durant anys l'ús de les seves llengües d'origen en l'àmbit privat, però l'idioma del país receptor es va convertir en condició imprescindible per participar en la vida social i econòmica. L'Argentina, Mèxic, l'Uruguai o el Brasil són exemples clars de com aquest aprenentatge es va transformar en l'eina d'integració. Lluny de ser vist com un sacrifici, era la manera de teixir vincles, accedir a millors oportunitats i garantir que les següents generacions es convertissin en ciutadans plens, amb iguals drets i deures que els nascuts allà.

La situació de Catalunya no hauria de ser diferent. Aquí hi ha una llengua amb segles d'història, que ha sobreviscut a persecucions, censures i marginacions, i que avui articula la vida social i cultural de milions de persones. El català no és una raresa local ni un simple dialecte, sinó un idioma complet amb gramàtica, literatura, tradició i complexitats. Per a qui emigra a Catalunya, aprendre'l hauria de ser un pas natural. No es tracta només d'una opció pràctica —poder desenvolupar-se a l'escola, a la feina o al barri— sinó d'un gest de respecte envers la societat d'acollida. Si a qualsevol altre país es dona per descomptat que els nouvinguts aprenguin la llengua local, per què hauria de ser diferent aquí?

Limitar-se al castellà implica renunciar a una integració completa. Qui no entén català s'autoexclou d'una part de la vida cultural, política i social

L'error freqüent és pensar que n'hi ha prou amb parlar castellà. És cert que amb ell un pot comunicar-se amb una part significativa de la població —diria que fins i tot amb tota—, encara que per a molts no sigui la seva llengua materna, però limitar-se a aquesta llengua implica renunciar a una integració completa. Qui no entén català s'autoexclou d'una part de la vida cultural, política i social.

Aprendre una llengua nova mai és senzill. Cada idioma exigeix esforç, disciplina, paciència i perdre la por del ridícul. En el cas del català, molts immigrants perceben a l'inici que les diferències amb el castellà són poques, la qual cosa genera una falsa sensació de facilitat. Aquesta il·lusió es trenca quan apareixen les primeres dificultats reals i la frustració fa acte de presència. Dominar una llengua és un procés que passa per diferents etapes. En la primera, el fonamental és cobrir necessitats bàsiques: demanar en una botiga, saludar els veïns, preguntar una adreça, interactuar al transport públic. No s'exigeix perfecció gramatical, però sí voluntat. Aquesta hauria de ser l'obligació mínima de qualsevol nouvingut: espavilar-se en el quotidià en la llengua del lloc.

En una segona etapa, més complexa, s'entra en els àmbits professionals. Aquí l'exigència és més gran, perquè els errors poden tenir conseqüències serioses: una mala comunicació amb un client, un malentès en una negociació, una ambigüitat en un contracte o una confusió en un context judicial. Fins a dominar plenament la llengua, el risc d'errors és elevat. I és aquí on la prudència s'imposa.

Parlar català —o intentar-ho— en el quotidià és, en el fons, una manera de dir: soc aquí, vull entendre't i vull que m'entenguis. I aquesta voluntat, més que la perfecció lingüística, és el que veritablement construeix la base del respecte mutu i la integració

En la vida quotidiana, tanmateix, l'esforç per comprendre, aprendre i utilitzar el català, encara que sigui de manera imperfecta, hauria de ser un compromís moral. No es tracta d'assolir en pocs mesos un nivell acadèmic, sinó de demostrar amb petits gestos la voluntat d'integrar-se. Preguntar en català, encara que amb errors; respondre amb inseguretat; insistir a escoltar i comprendre: tots són actes que transmeten respecte. El contrari, negar-se sistemàticament a aprendre o utilitzar la llengua local, envia un missatge clar de desinterès per la cultura i la convivència al lloc d'acollida, el que inevitablement genera rebuig i distància.

Parlar català en el quotidià és també una forma d'accés a una riquesa cultural extraordinària: des de la literatura medieval fins a la música contemporània, des de la filosofia fins a les tradicions populars. Aprendre'l no s'ha de veure com una càrrega, sinó com una oportunitat per ampliar horitzons.

Ara bé, hi ha contextos en els quals amb l'aprenentatge bàsic no n'hi ha prou. Parlar en públic davant dels mitjans de comunicació, defensar un cas als tribunals o participar en un debat polític requereix precisió, perquè un error no és només un lapsus: pot canviar el sentit d'allò que es vol transmetre, amb conseqüències greus. Cada paraula pesa, cada matís importa, i per això, en situacions d'especial responsabilitat, opto per expressar-me en la llengua que domino millor, encara que no sigui el del territori. No és una elecció capritxosa, sinó una mesura de responsabilitat. Soc conscient que molts em critiquen per no parlar català en aquests contextos, però es tracta d'assumptes delicats i, sense prou domini, és molt probable que se'm malinterpreti en detriment dels interessos que defenso. Cosa diferent és en la vida quotidiana, on l'obligació moral és clara: esforçar-se per comprendre, aprendre i parlar català si un pretén viure a Catalunya, ja sigui per respecte envers els qui ens acullen o per l'oportunitat de descobrir una cultura rica i diversa.

En tot cas, parlar català —o intentar-ho— en el quotidià és, en el fons, una manera de dir: soc aquí, vull entendre't i vull que m'entenguis. I aquesta voluntat, més que la perfecció lingüística, és el que veritablement construeix la base del respecte mutu i la integració.