Hi ha un moment a la vida en què tot català es fa la mateixa pregunta: parlo correctament el català? És molt normal que ens fem aquesta pregunta, tenim motius de sobres per fer-nos-la. Tot i que a simple vista pot semblar una pregunta estúpida, no n’és gens. Hi ha algun català que sigui capaç d’afirmar, amb tota seguretat, que totes les paraules i estructures sintàctiques que empra diàriament són genuïnes del català? Heu de saber que hem adoptat tants castellanismes al llarg de la nostra vida que al nostre cervell cada vegada li és més difícil discernir un mot català d’un castellanisme. Tant el nostre entorn com nosaltres hem normalitzat tantes paraules i tantes estructures sintàctiques castellanes que cada vegada ens és més difícil saber què és català i què no (fins i tot als professionals de la llengua i a la gent que s’ha criat en un entorn, suposadament, 100% català). I, si no, digueu-me, de tot aquest llistat que us mostro a continuació, quantes paraules dieu malament (en negreta, el castellanisme o l’expressió manllevada del castellà; entre parèntesis, la paraula o expressió correcta):

aconteixement (esdeveniment); donar-se compte (adonar-se); adelantar (avançar); apretar (prémer, pitjar, clicar, collar, estrènyer, tibar…); tenir agulletes (estar baldat, estar cruixit, estar esllomat, estar esbraonat…); bandeja (safata); bolso (bossa de mà); borde (antipàtic, estúpid, repel·lent, malcarat…); bassura (escombraries); caldo (brou) / posar a caldo (posar a parir); columpios (gronxadors); colxa (vànova, cobrellit); decepcionar (decebre); despedir (acomiadar); disfrutar (gaudir, fruir); enterar-se (assabentar-se); farola (fanal); finiquito (liquidació); gordo (gras); nòvio (xicot); ojalà! (tant de bo!); raro (rar); rato (estona); recado (encàrrec); recolzar (recolzem l’esquena a la paret, però no recolzem algú que ens necessita, li donem suport); retràs (retard); sello (segell); sombra (ombra); susto (espant, esglai); tamany (mida); tiritia (tireta); xanxullo (tripijoc); xiste (acudit); bamba (la diem bé, però l’escrivim malament, en realitat s’escriu així: vamba); quina rissa (quin riure); al tanto! (compte!).

El català i l’aranès haurien de ser les úniques llengües oficials a Catalunya, i tothom que vingués a viure a Catalunya les hauria d’aprendre obligatòriament

Totes aquestes paraules i expressions manllevades del castellà, malauradament, no són més d’un 10% del total que fem servir diàriament els catalans, i, si hi sumem els milers de persones que no es dignen a aprendre a parlar català tot i viure i treballar a Catalunya (pel motiu que sigui: per prepotència, per mandra o perquè no els fa falta perquè amb el castellà tothom els entén); doncs tenim com a resultat l’extinció d’una llengua a curt termini. Així és com se substitueix subtilment una llengua desprotegida per una altra que té el suport d’un estat. La solució a tot aquest problema és complicada, perquè si un mateix no és conscient que està dient les coses malament, no tindrà mai la necessitat de saber quina és la paraula correcta en català. Sabem que fem servir castellanismes, però no sabem quan. No tenim on agafar-nos per aprendre un català correcte, net de castellanismes. Les televisions, la premsa, els llibres que es publiquen i els mateixos professors de català, o bé fan servir castellanismes o bé vacil·len: un dia ho diuen bé i l’endemà, no. Així és molt difícil saber què és correcte i què no. I, quan entres en aquesta roda de dubtes, acabes abandonant la partida de parlar un català correcte. Fa mandra i no tens prou eines per poder-ho fer. I, si ets un agosarat i t’atreveixes a intentar estudiar la gramàtica catalana i les normes ortogràfiques, t’adones que hi ha tantes excepcions d’excepcions que acabes desistint.

El que queda clar és que és molt difícil que algú que no sigui un professional de la llengua catalana pugui parlar el català correctament. L’única solució que hi veig, per tant, és una solució política: el català i l’aranès haurien de ser les úniques llengües oficials a Catalunya, i tothom que vingués a viure a Catalunya les hauria d’aprendre obligatòriament. Només amb aquesta base es podrien fer tots els canvis necessaris per poder ser educats en un català correcte i per transmetre’l de generació en generació.