A priori, el titular de la columna deu semblar una mica gros: una exageració matussera per endur-me els clics dels lectors potencials. Però no ho és. Plataforma per la Llengua va denunciar fa pocs dies el cas d’una pacient a qui es va negar el tractament psiquiàtric després d’una crisi suïcida per voler fer les sessions íntegrament en català. La conversa on es constata la negligència mèdica està enregistrada i és un aparador de tots els tòpics amb què l’espanyolisme exerceix la discriminació lingüística fent-la passar per sentit comú. Les discriminacions lingüístiques, sobretot en l’àmbit sanitari, són d’una cruesa i d’una manca d’humanitat —i de sentit comú— radicals, perquè es produeixen en un moment de vulnerabilitat i indefensió absolutes del pacient, que necessita el tractament que la persona que l’està discriminant li ha de proveir. I la disjuntiva sempre és la mateixa: et fan escollir entre la teva salut i la teva llengua. Des de la posició de poder acabar amb el patiment de qui pateix, s’exerceix una catalanofòbia descarnada. El sistema sanitari català fa xantatge als catalanoparlants posant en joc la seva salut i la seva vida, fins i tot sota l’ombra del suïcidi. 

La pacient en qüestió —a qui tinc el goig de conèixer— té apresa la lliçó i no es va deixar fer el joc. La disjuntiva que l’espanyolisme branda per a exercir el xantatge en qüestió és falsa, perquè oferir tractament psiquiàtric en una llengua que no és la del pacient és oferir un mal tractament psiquiàtric. No cal ser Freud per capir la importància que té la llengua en un context terapèutic, per això quan la persona del CPB Serveis de Salut Mental que atén la víctima li etziba que allà no hi va per tractar coses “socials”, la pacient respon “és la meva realitat”. “Jo pateixo en català”. La resposta, però, és la de responsabilitzar, culpabilitzar i estigmatitzar la víctima doblement, perquè, rere el xantatge entre triar rebre tractament en castellà o no rebre’l, sempre hi ha el menyspreu pel catalanoparlant que vol exercir els seus drets lingüístics també, sobretot, quan la seva vida està en perill. 

La catalanofòbia al sistema sanitari és l’expressió més crua i evident del nivell de trinxamenta lingüística a què els catalanoparlants ens enfrontem cada dia

Em costa d’imaginar que un professional del món sanitari especialitzat en afers de salut mental pugui tractar pràcticament de boja una pacient que acaba de patir una crisi suïcida, però així tenim el país. Al sistema sanitari, hi ha professionals treballant sobre la idea que ser catalanoparlant és un trastorn —o part d’un trastorn—, convençuts que la bona praxi implica extorsionar la persona que està patint i coaccionar-la fins a doblegar-li la voluntat, com si això no infligís més patiment a una pacient que, recordem-ho, recorre als seus serveis perquè es troba en la situació límit de voler posar fi a la seva pròpia vida. A The Office, en Michael Scott amenaça de saltar des d’una teulada i un dels seus companys crida: “do a flip!”. El nivell de despreocupació, l’afany deshumanitzador que mostra la professional del CPB Serveis de Salut Mental en qüestió i la manera que té d’intimidar la pacient podria ser una broma d’humor negre, però no ho és.

El cas denunciat per Plataforma per la llengua ni és casualitat, ni és un cas aïllat. La catalanofòbia al sistema sanitari és l’expressió més crua i evident del nivell de trinxamenta lingüística a què els catalanoparlants ens enfrontem cada dia. L’assimilació espanyola ataca tots els fronts i, a Catalunya, el moment polític i el discurs que els impulsors de la pax socialista volen convertir en hegemònic sempre fa la feina. És inevitable llegir les implicacions del cas que ens ocupa i no pensar en la Carme Junyent i en morir-se en català. També és inevitable no pensar en l’obra de teatre infame de Teatro sin papeles contractada i pagada per l’Ajuntament de Barcelona per explicar fins a quin punt aquells que ens governen es dediquen a legitimar el marc que inverteix la dinàmica de poder i de discriminació. Mentrestant, el conseller de Política Lingüística les veu passar amb posat preocupat, rascant-se els picarols en comptes d’expedientar els implicats en la discriminació i suspendre’ls de feina i sou. La vida política del país pressiona sense treva perquè acceptem els termes de l’espanyolització lingüística i cultural. En aquest context, en la posició de la pacient, seria temptador qüestionar-se, dubtar, pensar que està sola i que potser sí que en fa un gra massa. He escrit aquesta columna, però, perquè no és cert: ni està sola, ni està boja, ni es mereix que afegeixin patiment al patiment que ja carrega, tota sola, cada dia.