Caríssim Quim,
Una vegada, fa més de quinze anys, vaig tenir una caçadora de cuir que em va fer sentir escriptor per primer cop a la vida. Era de color negre, però jo preferia dir que era de color nit. El dia que la vaig comprar, la botiguera em va recomanar rentar-la sempre a la tintoreria, però no em va alertar pas que aquella caçadora podia ser nociva per la meva salut. Tenia la cremallera daurada i un cinyell al coll, com un cinturó pel canesú o una corda per penjar-se, per bé que jo sempre la duia oberta. Potser mai a la vida m’he sentit tan viu com vestint aquella jaqueta. Un matí, al bar de Lletres de la UAB, una noia que m'agradava molt -malgrat que ella no ho sabés- va batejar-la. Et queda xula aquesta caçadora Monzó, em va dir mentre bevia un Cacaolat calent i l'acaronava amb les dues mans, igual com s'acarona un pollet recent nascut. Vaig mirar l'etiqueta de la jaqueta, ja que no sabia que fos d'una marca catalana, però ella va riure i va dir-me que no, que simplement era una caçadora pròpia de Quim Monzó.

Van passar dies, mesos i potser semestres. Un temps més tard, després d’una nit ballant a 'La Repu' de Sabadell, vaig llevar-me un divendres al seu pis de La Creu Alta. Mentre esmorzàvem -ella, Cacaolat; jo, un trist Granini de pinya-, li vaig llegir aquell conte teu que diu allò que "era ben divertit quan arribaves, beguda i amb prats de pastisseria als ulls, i amb prou feines deies ‘hola’ i t’ajeies al sofà". Uf, va dir ella, però en les següents setmanes cap dels SMS que li vaig enviar van aconseguir replicar el mateix ‘uf’ de plaer, segurament per això vaig emmalaltir. Em vaig obsessionar tant amb la caçadora, devotament, que vaig començar a llegir tot el que havies escrit, del textualisme gairebé il·legible de L'udol del griso al caire de les clavegueres fins al postmodernisme de Benzina, la novel·la on els personatges estan tan eixuts per dins que fins i tot el seu nom comença per H, una lletra buida de so. Va ser en aquella època quan vaig entendre que la literatura serveix, precisament, per emplenar els buits de la vida, però a la vegada aquella caçadora m’estava perjudicant la salut. Quan me la posava, no podia parar de voler retratar el món en un paper, un post de Facebook o un text al meu blogspot, com feies tu cada matí a la columna de La Vanguardia que llegia al tren.

De mica en mica vaig anar patint, cada vegada més, incontinència columnística: quan veia o vivia qualsevol cosa digna de ser explicada, immediatament em feia un article a sobre. Transformar la literalitat de la vida en la literarietat d'un text, però, és tan fascinant com esgotador, bé que ho saps, per això en els últims anys la meva única obsessió ha estat la mateixa que a tu dius que t'ha esgotat: pensar el tema per l’article de la setmana següent. Sí, jo també he perdut claus de casa, m’he oblidat d’assistir a visites mèdiques i fins i tot un cop, l’hivern passat, vaig oblidar-me un dia de dinar. Estava pensant en l’article de l’endemà. La patologia va anar en augment, fins que el mes de juny passat li vaig explicar a la doctora que estava esgotat de pensar articles, sobretot perquè jo no visc de les columnes que escric. Pren-t’ho menys seriosament o atura’t del tot, em va dir. La primera opció és més mortífera que la segona, ja que el mal del columnisme és la quantitat de gent que escriu articles com aquell qui prem el botó automàtic de la rentadora, per això vaig optar per la segona. En els darrers tres mesos, doncs, abraçant una particular oceanografia del tedi orsiana, m’he dedicat a no pensar, no fer i no dir. 

Jo he viscut tranquil, i el món encara més. Són pocs els menors de seixanta anys que llegeixen ja diaris, motiu pel qual, diuen, val molt més la pena escriure tuits o directament fer vídeos de TikTok comentant el mateix que s’escriuria en una columna. Quan fa un mes vas anunciar que “penjaves les botes de fer articles” perquè t’avorria escriure sempre sobre el mateix, però, vaig pensar immediatament que la teva jubilació, sumada a les morts de l’Espinàs i de la Clara-Simó, era la clau del taüt definitiva del periodisme literari en català. Tot d'una vaig tornar a creure, més que mai, que la premsa és encara el millor cavall de Troia per la literatura a l'abast de tothom, per això hi ha gent que retalla les columnes dels seus autors preferits abans de convertir el diari del dia en el paperam que servirà per assecar el terra després de fregar. Pocs dies després d'això teu, l’atzar -que sempre és savi- va voler que em trobés després de mil anys amb aquella noia de Sabadell. Va ser aleshores, en preguntar-me què tal m'anava la vida, quan em vaig adonar que em passava el contrari del que dius que et passa a tu: m’havia cansat, precisament, de no poder escriure. Parlar amb ella, de fet, em va permetre recordar que la raó per escriure poden ser els diners o la vanitat, però l'únic motor és sempre l'amor. A algú altre, a una llengua o a un simple instant.

Escric per amor a la diversió d’escriure i per jugar a ser l'escriptor que no sóc, crec, per això després de llegir l'entrevista que et va fer el Magí Camps on confessaves la retirada -un privilegi a l'abast només dels jubilats o els genis-, vaig regirar l’armari per trobar la teva caçadora. Me la vaig posar una tarda d'aquest setembre plujós, amb els meus amics, i totes les taules plenes del bar, tots els capvespres del Penedès i tots els llibres que he rellegit van despertar-me, altra vegada, la incontinència columnística que somicava en son REM. De mica en mica, amb la precaució de qui camina de nou després d'una cirugia protèsica de maluc, des de fa dies torno a pensar únicament en l’article que publicaré cada divendres a ElNacional.cat, però sense ansietat ni patiment. He tornat a convertir la presó en un refugi, per això, respectant molt la teva decisió de ‘penjar les botes’, simplement t’he volgut escriure aquesta nota perquè no et sorprengui el paquet que t'envio. Ara que hem entrat a la primavera d'hivern, he pensat que la caçadora et farà bon servei. És una L, però descordada t'anirà bé. Jo ja no la necessito, crec, ja que se m’ha integrat al cos després de tants anys de vestir-la, i en part és gràcies a tu. En el fons, ben mirat, potser escriure no és res més que mudar la pell cada matí: la nostra mirada sobre la vida és sempre la mateixa, però el món, si un vol, encara ens pot despertar cada dia vestit amb prats de pastisseria als ulls.
Atentament,
P.