Des d’aquest mes de març la ciutat de Barcelona té una nova placa de record i homenatge a un personatge rellevant de la ciutat. Es tracta de Carmen de Mairena, una persona que es va fer conegudíssima durant els anys noranta per les seves aparicions televisives i el seu tarannà particular. El seu nom real era Miguel Brau Gou i va néixer el 1933 a Barcelona, durant la Segona República espanyola. L’Ajuntament de Barcelona ha col·locat una placa al lloc on va viure, al carrer de Sant Ramon, on hi diu que era una “lluitadora pels drets de les persones trans”. No cal dir que jo no tinc res en contra d’aquesta persona; ans al contrari, sempre em va generar l’empatia que em provoca la gent que és objecte de burla i escarni públic. Al llarg de la història s’ha fet befa dels esguerrats i dels curts de gambals, sense que ningú els defensés i davant la rialla general. Perquè no ens enganyem: ara resulta que aquesta activista trans mereix tots els elogis, però quan sortia per la televisió tothom se’n reia l’endemà a la feina o al pati de l’escola. Val a dir que Carmen de Mairena ajudava a crear-se aquesta fama, com el dia que va sortir a l’escenari, durant un concert a la capital del Pla d’Urgell, i va proclamar: “Buenas noches, Mollerussa, en el coño tengo pelusa”.

Explico tot això perquè, més enllà de Carmen de Mairena i la seva trajectòria més o menys interessant, la col·locació de la seva placa deixa al descobert l’enfocament i la intenció de les polítiques relatives a la memòria històrica de la nostra capital. Res no és gratuït, ja ho sabem. Tot es fa sempre amb una intencionalitat. Carmen de Mairena i tot allò que representa és del tot inofensiu en el moment polític actual. Per tant, té dret a tenir una placa. Ara bé, qualsevol acció, personatge o esdeveniment amb alguna connotació catalanista no mereix l’interès de les autoritats municipals, especialment si és anterior a la Segona República i la Guerra Civil. A no ser, és clar, que tingui relació amb el sindicalisme, les arts, la lluita pels drets de les dones, la medicina o qualsevol altre àmbit que no col·lideixi amb la doctrina política imperant. Però tot allò que tingui relació estrictament amb el nacionalisme, la reivindicació nacional, el catalanisme o l’independentisme no té cabuda a l’espai públic. Com tampoc no en té qualsevol persona que tingui una posició política de caràcter conservadora, liberal o democratacristiana. Va costar Déu i ajut que la ciutat posés un monòlit dedicat a Winston Churchill, i només va ser possible sota el mandat de Xavier Trias. Avui seria impossible que la nostra ciutat dediqués un racó a la persona que més va fer per derrotar el nazisme en defensa de la democràcia i la llibertat.

Heribert Barrera no té cap via ni cap plaça dedicada perquè era independentista i perquè va dir que “la immigració és la principal amenaça a la qual s’enfronta Catalunya”

Tot això que dic no és una teoria. Podem posar-ne exemples pràctics. Fa anys que es va aprovar la col·locació d’una placa al lloc on van matar els germans Badia l’abril del 1936 al carrer de Muntaner o dedicar uns jardins a Sarrià al periodista catalanista Eugeni Xammar. Cap de les dues iniciatives, ja aprovades, s’ha materialitzat mai amb la col·locació de cap placa. Quan s’ha preguntat sobre aquestes qüestions, l’Ajuntament de Barcelona ha fet l’orni i ha mirat cap a una altra banda. Un cas més sagnant encara és el fet que Heribert Barrera, que fou president del Parlament de Catalunya, president d’honor de l’Ateneu Barcelonès, soldat d’artilleria de la República i secretari general de la FNEC, no té cap via ni cap plaça dedicada, malgrat haver nascut a Barcelona i haver rebut la Medalla d’Or de la ciutat. Per què no té cap reconeixement? Perquè era independentista i perquè va dir que “la immigració és la principal amenaça a la qual s’enfronta Catalunya” (una idea que molts podem arribar a compartir, avui). Per tant, Barrera no encaixa dins del motlle polític imposat per socialistes i Comuns i la seva memòria ha de ser esborrada per sempre més. Vaticino que, si continuen governant la ciutat aquests mateixos, el president Jordi Pujol no tindrà mai cap homenatge ni cap record a Barcelona. Per això, també, ningú no ha mogut un dit quan va desaparèixer la placa dedicada al creador de l’estelada, Vicenç Albert Ballester. Per això, també, es va donar un altre enfocament al jaciment del Born. I per això cau a trossos la capella dels Segadors de Sant Andreu, que deu el nom als segadors que van treure d’allà la figura del Sant Crist per iniciar la revolta del 1640. Tot allò que faci referència al 1714 o al 1640 ha de ser eliminat, difuminat, esventat. Fa nosa.

Aquesta manera de fer evidencia un provincianisme que tomba d’esquena. Quan algú passeja per Londres o París, no pot evitar veure els milers i milers de plaques que hi ha per tot arreu indicant al viatger qui va viure en tal edifici o qui va ser abatut en tal cantonada. Tant se val qui era, què feia o com pensava: el que és rellevant és tenir una ciutat viva, amb un bocí de memòria a cada petjada. Barcelona és un indret habitat des del neolític i, per tant, la història de la ciutat és la història de la mateixa humanitat. No totes les ciutats poden dir el mateix. Així doncs, les històries que hi han passat i els personatges que hi han viscut són infinits. Allò que jo espero d’un ajuntament democràtic amb consciència històrica és que faci tot el que pugui per impregnar cada pedra, cada façana i cada panot d’història col·lectiva. Fer-ho parcialment i només amb allò que s’ajusta al color polític de torn té un nom: sectarisme i manipulació de la memòria històrica. Volem això per a la nostra ciutat? Jo dic no.