Escric aquestes línies poques hores després de saber, a través de la seva família, que en Carles Vilarrubí ens ha deixat. Estic impactat i trist, perquè per a mi en Carles era, per sobre de tot, un bon amic. Una amistat nascuda fa quatre dècades, en una època en la qual la construcció nacional de Catalunya liderada pels governs del president Pujol unia voluntats i complicitats.

Amb el pas del temps, aquella amistat es va anar fent més sòlida i més duradora. Vàrem coincidir treballant en el món privat, dirigint empreses d'inversió. Vàrem conviure en el mateix espai polític, representat per Convergència i Unió. I vàrem col·laborar en l'àmbit institucional, el de la Generalitat, en èpoques en què gairebé tot estava per fer i tot semblava possible.

Després de tota aquesta llarga etapa de coneixença i de feina en comú, puc dir que en Carles Vilarrubí era un home de país. Un home que estimava profundament Catalunya, però que no limitava aquesta estima a una actitud contemplativa i teòrica, sinó que la transformava en acció i compromís pràctic. Sempre implicat, sempre disposat a ajudar, sempre generós. 

És coneguda la seva trajectòria en mitjans de comunicació públics i privats, en el Barça, en el món de la gastronomia i en àmbits empresarials diversos. Tanmateix, el que no és tan conegut, a causa de la discreció que el caracteritzava, és la seva identificació plena i la seva implicació activa en causes relacionades amb la identitat catalana i la sobirania del nostre país. Va viure amb passió serena el procés sobiranista, però també amb actitud crítica els errors acumulats, les desconfiances i les oportunitats perdudes.

Catalunya perd un home rellevant. Un home amb grans habilitats socials, teixidor de complicitats i constructor de ponts entre persones diverses i de sensibilitats diferents

L'any 2015 vaig tenir el goig i l'honor, com a president de la Generalitat, de donar-li la Creu de Sant Jordi que el Govern li havia concedit. La portava amb orgull, amb distinció i amb aquella elegància natural que el caracteritzava. El dia de la festa del seu 70è aniversari, aviat farà dos anys, la lluïa cofoi, com a mostra de la seva catalanitat, que no amagava mai. 

Catalunya perd un home rellevant. Un home amb grans habilitats socials, teixidor de complicitats i constructor de ponts entre persones diverses i de sensibilitats diferents. Una d'aquelles persones que quan hi és es fa notar, i que quan no hi és se'l troba a faltar. Una persona que deixa petja, i de la bona. Aquella petja que paga la pena de no esborrar.