Cada vegada costa més defensar que Junts no ha renunciat a la unilateralitat, per molt que Carles Puigdemont s’esmercés a falcar-ho amb calçador al discurs d’ahir. Feia temps que Catalunya no veia un estol de titoles convergents tan trempades com el de després de la intervenció del president legítim a Brussel·les. Ell sap que l’ha de dir molt grossa per pactar tranquil·lament amb el PSOE. És trist, però després de l’experiència del procés, qualsevol paraula grandiloqüent és per a molts una alarma. En política, sobretot en política catalana, la pompa, la vehemència i l’intent de convertir cada discurs en un punt d’inflexió per a la història del país és un indicador que la realitat està passant en un pla soterrat. Que una part de l’electorat català es relaciona amb els seus partits des de la desconfiança o, pitjor encara, des de la indiferència, és un fet que constaten les xifres de l’abstenció a les últimes eleccions. Una part d’aquest electorat, però, encara està disposat a viure instal·lat al pla que la classe política —en aquest cas Carles Puigdemont— els hi adoba pam a pam sense qüestionar-se si hi ha alguna cosa més. Ahir el mirava —el to, el sentit de transcendència històrica forçat, la carícia sentimental calculada— i només podia pensar en Artur Mas, que va ser el primer a fer el que fins llavors havia fet ERC afegint-hi un polsim d’èpica. Amb raó va sortir Xavier Trias a felicitar Puigdemont.

En política, la ingenuïtat és pecat i el preu a pagar és tornar a ser la gent que neteja els pixats a Convergència havent-los aplanat el camí inconscientment

Aquests dies és impossible no sentir compassió pels republicans, que es passegen per l’opinió pública com si algú els hagués robat l’esmorzar. Primer el PSOE els va donar figues per llanternes durant una legislatura sense treure’n res —o sense treure’n res que es pogués explicar a Catalunya com una victòria— i ara l’aritmètica política ha donat l’oportunitat a Junts de reagrupar-se al voltant de Puigdemont, negociar amb l’Estat i fer-ho sense ser titllats de col·laboracionistes. La retòrica convergent sap posar-se per sobre la realitat i, mentrestant, Joan Tardà fa tuits de senyor empipat que encara espera una disculpa des de les files de Junts pels retrets i insults rebuts. En política, la ingenuïtat és pecat i el preu a pagar és tornar a ser la gent que neteja els pixats a Convergència havent-los aplanat el camí inconscientment. Si ara pot sortir Carles Puigdemont a oferir unes condicions per al pacte que ja no posen l’autodeterminació com a escull principal, això és, que ja no posen el referèndum com a condició central per investir Pedro Sánchez, és perquè, després de la nefasta agenda negociadora d’ERC, una solució individual camuflada d’amnistia i una sèrie de reconeixements i garanties ara ja fan de medalla.

Si desdibuixem, per desesperats i melindrosos, que Puigdemont és tan culpable com la resta de la classe política de desfer una oportunitat d’or per alliberar-nos d’Espanya, tornarem al punt de partida

Són unes condicions que Junts ha sabut i volgut aprofitar perquè les circumstàncies els permeten unir les seves dues ànimes en una de sola: la convergent “de pedra picada”, com dirien ells, decorada amb l’aurèola de gran líder de Puigdemont, que els transporta a temps més feliços, i la que encara parla del “mandat de l’1-O” com si es tractés d’un manuscrit que Carles Puigdemont té tancat amb pany i clau en un bagul sota el llit. El president juga —i em sembla que ho sap— amb una ferida que la seva condició d’exiliat ha mantingut oberta al pit d’una part de l’electorat català. Encara avui —encara ahir— per a molts és un recordatori d’allà fins on l’estat espanyol està disposat a arribar per tenir-nos a ratlla. És el cadenat sentimental que manté en un racó del cor de molts catalans una ràbia viva que els reconcilia amb el 2017 i amb la seva condició d’independentistes. També és una trampa, perquè si aquesta nafra passa per sobre dels fets, si oblidem el “perquè torni el president s’ha de votar el president” i el president no va tornar, si desdibuixem —per desesperats i melindrosos— que Carles Puigdemont és tan culpable com la resta de la classe política de desfer una oportunitat d’or per alliberar-nos d’Espanya, tornarem al punt de partida. És d’això del que parla Jaume Asens quan parla de l’amnistia per “posar el comptador a zero”, és a això al que es refereix el president Aragonès quan es passeja pels platós de televisió cantant les meravelles del pacte fiscal, i és això el que fa Carles Puigdemont quan està disposat a negociar una investidura amb Pedro Sánchez com si, d’alguna manera, això ens atansés a la independència.