En aquests dies decisius per Catalunya, el Govern (i, amb ell, el Parlament) té, si entenc bé els articles publicats i els debats en marxa arreu, cinc opcions polítiques davant seu.

La primera és plantejar, conjuntament amb PSOE i Podemos, una moció de censura a les Corts espanyoles per acabar amb el govern Rajoy. Aquesta possibilitat no té, però, cap sentit, ni políticament ni estratègicament. En primer lloc, l’1-O va ser un referèndum d’autodeterminació, dirigit a mesurar el suport dels catalans a la independència, i no, com pretén l’esquerra republicana espanyola, massa feble per tombar el règim del 78, un succedani polític de les municipals d’abril de 1931. En segon lloc, la moció de censura no té cap recorregut pràctic. El PSOE, en mans dels barons del sud-oest peninsular amb les seves xarxes clientelars, tots depenent de les transferències del nord, es nega en rodó a fer l’única cosa que pot resoldre el contenciós existent: un referèndum pactat.

La segona opció és convocar unes autonòmiques, a seques o bé vestides de “constituents” (sense declaració d’independència pel mig). Aquesta proposta, que alguns justifiquen per tal de “comptar-nos bé”, tornaria a generar un Parlament amb un grup polític, com CSQP ara, que, deliberadament, ni decidiria ni deixaria decidir i que, per tant, ens tornaria a posar en el punt de partida d’una cursa inacabable. Sobretot, però, la convocatòria a noves eleccions destruiria tota la credibilitat dels partits i de les institucions catalanes. El Parlament va votar una Llei de Referèndum i una Llei de Transitorietat amb un propòsit claríssim: convocar els ciutadans a autodeterminar-se, amb la promesa que executaria el resultat de les urnes. No fer-ho equivaldria a malmetre tota la confiança feta pels ciutadans i tot el capital polític construït aquests darrers anys i a girar l’esquena a tota la gent que va mobilitzar-se el dia del referèndum (i abans). Després de la tensió i de la violència que vàrem patir tots l’1-O, sembla evident que els polítics partidaris de tornar al “dia de la marmota” (amb un cicle inacabable d’eleccions) acabarien, en aquelles hipotètiques eleccions, com va acabar en Duran i Lleida: amb zero escons.

La tercera opció consisteix a demanar, sense prendre cap altra decisió mentrestant, un pacte amb el Govern espanyol –si és possible, ajudats per alguna mena de mediació per part d’actors espanyols o d’actors estrangers (estatals o no governamentals). El problema (o problemes) d’aquesta estratègia és que fa molts anys (abans i després de 2010) que demanem un pacte, que el Govern espanyol (per boca del seu president, de la seva vicepresidenta, del portaveu del PP, dels seus aliats a les Corts i del Rei) es nega a pactar res, i que els mateixos que (en manifestacions a diverses capitals de província espanyoles) demanen ara parlar (com si Catalunya no hagués demanat de parlar mai) no han arribat ni tan sols a condemnar la violència policial de l’1-O.

Ara per ara, la mediació (com a mecanisme d’acompanyament o de generació del pacte) no ha arribat tampoc. O, per ser més precisos, tot i que hi ha hagut ofertes de mediació públiques, ni les internes (amb actors espanyols) ni les exteriors (com el tímid intent suís) han tingut cap èxit. Perquè hi hagi una negociació, totes les parts en el conflicte han de reconèixer l’altra part com a actor legítim. És a dir, per negociar, primer cal existir. La tesi del Govern espanyol és, tanmateix, que la part catalana no existeix com a igual. Davant d’això, tot mediador que s’ofereixi de bona voluntat fracassa i fracassarà –precisament, perquè una de les parts no mostra cap interès a començar el procés de negociació en si.

En aquestes circumstàncies, la mediació només pot prosperar si l’actor que s’ofereix a mediar té la capacitat de premiar o de castigar les parts del conflicte en cas que no s’asseguin a negociar. La Unió Europea té aquesta capacitat:  Espanya necessita el suport financer del BCE per col·locar el seu deute (en cas de tensions polítiques o econòmiques internes) i ha de mantenir una certa reputació davant dels altres estats membres. Tanmateix, la Unió, per les raons que ja vaig examinar en el meu article “Juncker i el PSOE”, està neutralitzada per les xarxes de partits i de buròcrates existents. No hi ha cap dubte que a Juncker les seves declaracions li devien generar una pressió extraordinària per part del lobby espanyol i que, fins i tot si volgués, no podria utilitzar les institucions europees per fer res.

Això vol dir que no pot haver-hi un mediador capaç de fer seure Espanya a la taula de negociació? No ho sabem. Ara bé, un dels estats grossos de la UE podria decidir, després de consultar, per exemple, amb el president de la Comissió, forçar aquest camí –potser utilitzant un país veí com a pantalla. Crec que la probabilitat que això passi és molt baixa. Vull creure, però, que tots aquests dies d’espera tensa no deixen de tenir una lectura positiva per al cas dels catalans: permeten demostrar a la comunitat internacional que, malgrat la voluntat de negociar per part nostra, Espanya no vol fer-ho. I això reforça la legitimitat d’una declaració d’independència, perquè la converteix en l’últim recurs possible davant del tancament de l’Estat espanyol.

Tot això ens duu a les dues darreres opcions. La quarta possibilitat és la d’una declaració d’independència “diferida”, és a dir, una declaració simbòlica que demani al Govern espanyol que negociï i que l’”amenaci” amb una declaració real (o proclamació) si s’hi nega. El termini entre aquesta declaració i la proclamació pot ser d’una setmana, un mes o sis mesos. Tant se val, però, perquè una DI diferida sembla paper mullat. En primer lloc, perquè si el Govern espanyol no ha mostrat cap interès a negociar quan la mobilització popular es troba en un moment àlgid i la memòria de l’1-O és absolutament vívida, encara en tindrà menys a mesura que passi el temps. De fet, com ja hem vist aquesta darrera setmana, a mesura que passaven els dies, s’ha començat a produir una mena de fuita (tot i que encara controlada) de l’ala moderada dels sobiranistes. El Govern espanyol només espera que el temps d’espera s’allargui perquè la coalició independentista implosioni. En segon lloc, perquè el Parlament ja ha fet abans declaracions de sobirania diferides, com per exemple, la d’octubre de 2015 –sense que aquestes declaracions hagin tingut cap efecte excepte allargar el procés fins a l’esgotament. En tercer lloc, perquè la declaració dona temps per activar els procediments necessaris (la via del 155) a Espanya. Finalment, perquè amb el nivell d’intervenció actual, la Generalitat no té gaire marge per resistir. Per fer-ho necessitaria un espai d’autonomia operativa que la DI diferida no li dona.

La cinquena i última opció és la DI real. Cal no enganyar-se: la seva execució no és fàcil. Tanmateix, la celebració del referèndum no ho va ser tampoc. Va necessitar la coordinació d’institucions i societat civil. I aquesta sembla l’única via a seguir si es fa una DI no diferida. La DI immediata té també una virtut important: permet existir com a actor i, per tant, legitima la mediació i la negociació. Per això, al meu entendre, una possibilitat seria la d’incorporar a la DI una clàusula que permetés al Govern suspendre l’aplicació (però no la declaració en si) d’aquelles mesures dirigides a fer efectiva la DI si apareix un mediador real i si el Govern espanyol s’avé a negociar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat