Un dels tuitaires més punxeguts d’aquest país ho resumia amb perfecta claredat l’endemà de les municipals: el dilema de Barcelona és si vol acabar sent un Gran Lloret turístic o no. S’imposarà un model de ciutat de constructors, hotelers, turistes i cambrers (més, com a molt, congressos i logística del sud d’Europa) amb totes les seves deficiències (salaris baixos, desigualtat, una classe mitjana cada cop més prima i unes elits d’especuladors)? O farà el salt definitiu cap a una ciutat creativa, amb salaris alts i una distribució de la renda equilibrada?

D’acord amb els resultats electorals de les eleccions municipals, els partidaris explícits del model especulatiu sembla que són una minoria. Almenys en principi. Si algú pot destruir i alacantinitzar o marsellitzar Barcelona, definitivament era (i és) Manuel Valls. La seva proposta estrella, fer més gratacels, resumeix i simbolitza un projecte urbà retut als peus de l’establishment barceloní més fosc i gandul. Com un hereu escampa qualsevol, recuperant el porciolisme com a modus vivendi, es tractaria de vendre’s el sòl que queda, d’urbanitzar els darrers forats de la ciutat, d’explotar extensivament el clima i el sol mediterranis, per fer diners ràpids i per, de pas, transformar la metròpoli demogràficament (i políticament). L’establishment mediàtic i polític acusa l’independentisme de fer perillar la ciutat. Considerant la base cívica i participativa del moviment sobiranista, és indubtable que la realitat és completament la contrària. Ciutadans i els seus aliats (entre ells aquesta curiositat antropològica en què el PP s’ha convertit) són, amb l’expolític gal al capdavant, l’instrument més directe i perillós de destrucció de les aspiracions “noucentistes” de la ciutat.

La ciutat té la potència humana, el marc geogràfic i el teixit en infraestructures i estructura urbanística per consolidar el segon model, amb un sistema productiu d’alt valor afegit. Per arribar-hi, però, necessita dues coses. Primer, una sobirania fiscal i política més àmplia: en altres paraules, no haver de jugar amb un estat a la contra. Segon, un trencament decisiu amb unes elits que viuen de l’explotació d’un model econòmic equivocat i del contacte directe amb els reguladors estatals. (Un contacte directe, per cert, que cada cop genera menys beneficis per a ells i per a la ciutat en el seu conjunt.)

El model futur de ciutat dependrà decisivament de les aliances polítiques que s’estableixin per als propers quatre anys

L’equip Colau no sembla que se n'hagi sortit en aquest camí cap a una ciutat més competitiva i alhora més amable amb els seus ciutadans. Les raons d’aquest estancament (evident en els resultats electorals) són diverses. Al meu entendre, però, n’hi ha tres d’importants. En primer lloc, la decisió d’aparcar la idea de la capitalitat política de Barcelona com una possibilitat real. Sense això, malauradament, no es podran resoldre les tensions urbanístiques i econòmiques de la ciutat: sense un estat a favor, Barcelona es veu obligada a substituir totes les seves mancances amb un model econòmic (turístic i hoteler) que reforça els conflictes que l’alcaldessa diu voler resoldre. En segon lloc, una política de seguretat excessivament laxa. L’esquerra francesa va cometre el mateix error. En comptes de defensar una política de tolerància zero en matèria de delinqüència, va preferir una aproximació menys restrictiva en aquest àmbit ―una posició que va acabar empenyent una part important dels votants més febles cap al Front Nacional.

En tercer lloc, una estratègia de redistribució subòptima. Avui en dia (un cop mort el comunisme soviètic), hi ha dues esquerres al món: la socialdemocràtica i la populista. Les dues volen corregir (i acabar amb) les desigualtats d’oportunitat (i, si és possible, de resultats) existents. Ho fan, però, de manera diferent. La primera es nega a sacrificar el mercat perquè aquest, basat en la competició, impedeix que guanyin els “insiders” i els “padrone” de cada gremi, sector econòmic i/o xarxa clientelar, i crea, per tant, els mecanismes perquè hi hagi mobilitat social. La correcció del mercat es fa a través d’un sistema universal i obert de prestacions socials i, sobretot, articulant mecanismes que complementin les necessitats d’un sistema productiu competitiu (educació, una administració flexible, un sistema d'habitatge públic que, sense crear clientelisme, redueixi l’especulació i la volatilitat dels lloguers).

La segona, la populista, és essencialment “intervencionista” i “regulativa”. La igualtat s’intenta aconseguir prohibint la competició: congelant lloguers directament, restringint la competència en serveis públics (inclòs el transport), etc. En la seva versió més extrema, a la intervenció segueix la fragmentació dels serveis socials per barris i estrats específics: la provisió no és universal i determinada per condicions individuals objectives (finançada per un sistema impositiu progressiu) sinó per un conjunt d’indicadors que fan que determinats grups o col·lectius, sovint definits per territori, rebin un tracte diferent dels altres. I aquesta fragmentació finalment condueix a la creació d’un sistema de patrons polítics i clients electorals.

Tot i que l’orientació de l’administració Colau ha mostrat més indicis de “populisme” que de “socialdemocràcia”, quatre anys de govern no permeten fer un judici complet sobre les virtuts i els defectes del govern municipal actual. Tanmateix, el model futur de ciutat dependrà decisivament de les aliances polítiques que s’estableixin per als propers quatre anys. Si els comuns pacten amb socialistes i Valls, és molt probable que la gestió municipal prengui un caire populista més intens: una política de construcció de clienteles és precisament el model preferit per l’establishment especulatiu-constructor-hoteler de la ciutat, que, a canvi d’una política urbanística “generosa”, no posarà traves a la multiplicació de transferències específiques i personalitzades als barris més proclius a votar Colau. Un model “populista” conviu bé amb una ciutat molt dualitzada i amb fortes desigualtats econòmiques i espacials. Sense voler ser alarmista pel que fa a les perspectives de Barcelona, aquest és el model que impera a les ciutats llatinoamericanes. Per contra, si els comuns pacten amb en Maragall, hi ha una possibilitat que la gestió municipal es democratitzi i escandinavitzi. Entenc que els estrats centrals de la ciutat que han donat suport a Esquerra demanen la construcció d’una ciutat més justa, més verda i més igual ―i que, en el seu imaginari polític, això passa per potenciar la gestió imparcial i universal dels serveis públics.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat