“En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable arreu, l’acceptació d’un valor personal autèntic, d’una capacitat per a l’acció, d’una vitalitat poderosa, crea una aura d’admiració. A Catalunya és el contrari. Només la mediocritat és socialment plausible”. Tement ser el perfil que aquí retrata Josep Pla, els catalans —uns quants, penso— vivim amb la confrontació de dues veus al dedins. Una ens diu que fugim de ser la caricatura del català arronsat i fosc, remugaire, amargat. Ens diu que fugim de ser el perfil de català que veu el triomf dels altres com una amenaça i la seva alegria com un atac. Ens diu que evitem ser com ens descriu Pla. Aquesta veu disputa l’ànima a la que ens xiuxiueja que tothom ha de poder ser objecte de crítica, que les ganes d’explicar-nos al món no han d’ofegar els debats que ens estructuren com a país i que tenir-los no és sinònim de manca de vitalitat, ans al contrari.
Rosalia no ens dona el que volem però tampoc no ens pren res del que ja teníem. No ens amaga però tampoc no ens fa servir plenament per a explicar el seu art al món
Evidentment —gens evidentment— això em neix arran del vídeo de la Rosalia amb en Rauw Alejandro i l’Ibai. Ella explica que el seu xicot aprèn català per entendre la família catalanoparlant d’ella, i l’Ibai —que fa sis anys que viu a Catalunya— diu que el parla “una miqueta”. Fet i fet, s’intercanvien dues paraules en aquesta nostra llengua i amb això n’hi ha hagut prou per aixecar els elogis d’una part dels catalanoparlants, la part amb l’estómac tan petit que endrapant unes engrunetes tirades amb gràcia ja queda sadollada, suposo. Però aquesta columna no és per a ridiculitzar-los. És per a parlar de com i a quin cost els catalans estem disposats a acceptar que algú que canta en castellà però alhora es projecta al món sense amagar la seva catalanitat es dediqui a fer-nos reforç lingüístic intermitent.
Aquesta setmana també s’ha viralitzat un tall de vídeo on la fotògrafa Marta Mas explica en què consisteix el “càstig-caramel·let”. Diu: “Una persona que et fa moltíssim cas o que et fa cas i te’l retira quan toca, el que fa és que necessitis aquesta aprovació i aquesta validació. El que tens al davant és una persona que t’ha fet sentir molt sola i molt vulnerable perquè t’ha donat l’atenció que necessitaves en el moment indicat i te l’ha tret en el moment indicat”. Des que la Rosalia va publicar "Milionària", una part del seu públic català espera la propera cançó en català, la llengua que ella no s’amaga mai de dir que és la que parla a casa. Des de llavors, la sensació que ens va col·locar al centre del món artístic sense demanar-nos res a canvi ens té a l’expectativa. A Motomami no hi ha cap cançó en català i, com dient-nos que no ens dona el que volem però tampoc no ens oblida, va falcar una nota de veu de la seva àvia, en català, al final de G3N15 —al meu parer, fent-se perdonar—. A les entrevistes explica d’on ve, quin és el seu poble i la seva comarca. Quan va tenir l’oportunitat de dissenyar unes vambes amb Nike es va inspirar en les espardenyes. De tant en tant, si hi ha sort, veig passar un tuit seu en la llengua de Pompeu Fabra. No ens dona el que volem però tampoc no ens pren res del que ja teníem. No ens amaga però tampoc no ens fa servir plenament per a explicar el seu art al món. Ens té enlluernats per l’avantguarda i sentim que qui mou la música cap a un lloc desconegut és dels nostres perquè porta espardenyes, però en el que fa no ens hi acabem de reconèixer del tot.
En realitat, però, la nostra admiració exagerada no és més que un símptoma d’aquests mals perquè, a base de caramel·lets, hem anat rebaixant les expectatives
Em sembla que poder escriure això i explicar l’ús que algú com la Rosalia fa del català sense cantar en català no ha de convertir ningú en un còmplice de la mediocritat, en desertor d’una vitalitat poderosa ni en enemic de les aures de l’admiració, en termes planians. Ella fa màrqueting simpàtic per no perdre’ns i per no perdre’s, i nosaltres ens hi adherim perquè després d’anys —segles— de trepitjades, que algú no s’amagui i no ens amagui, ens sembla remei de tots els mals. En realitat, però, la nostra admiració exagerada no és més que un símptoma d’aquests mals perquè, a base de caramel·lets, hem anat rebaixant les expectatives. Dir això —que la il·lusió desmesurada que ens fa que algú que ha triomfat no ens oblidi és fruit d’haver renunciat al pastís gros— no converteix Catalunya en un país d’envejosos ni de mediocres, tot i que ho pot ser en tantes altres coses. El converteix en un país de gent que no acaba d’estar còmode sent un ornament. Un país de gent conscient que tot el que estima mereixeria alguna cosa millor que un aparador ocasional. Un país de gent que, si Déu vol, encara conserva una mica d’autoestima.
En termes lingüístics, nosaltres no hem guanyat res. Que ens acontentin petiteses cada cop més anecdòtiques vol dir que qui sí que guanya ens té exactament on vol
“És que mai no us està res bé”. “És que sempre esteu enfadats”. A mi m’està bé el producte que m’ofereix la Rosalia i puc sentir eufòria de la bona escoltant "Bizcochito" pel carrer. El que no m’està bé és que el complex d’inferioritat sigui tan gran, que criticar qualsevol aspecte d’un català triomfador em torni automàticament en una avinagrada incapaç de reconèixer el talent. No m’està bé que la por a l’estereotip em tapi la boca. No m’està bé que els mateixos que es posen les mans al cap quan ensumen un xic de catalanofòbia treballin a favor de la caricatura del català rondinaire i insatisfet, com si la satisfacció no fos el premi de qui ha guanyat alguna cosa. En termes lingüístics, nosaltres no hem guanyat res. Que ens acontentin petiteses cada cop més anecdòtiques vol dir que qui sí que guanya ens té exactament on vol.