Aquesta setmana vivim, un cop més, la imatge més descarnada de la discriminació de l’Estat envers Catalunya, concretada en el caos de la xarxa de Rodalies, motivada per la falta deliberada d’inversió per part de l’Estat, que dispensa al nostre país el tracte de colònia (de la qual se n’extreu, però no se n’hi posa). S’hi ha ajuntat el tall de l’AP-7 en sentit sud. Catalunya està mig incomunicada i centenars de milers de persones ho pateixen de manera directa cada dia, mentre el govern (el nostre i el dels altres) exhibeix una manifesta incapacitat de gestió i una mala comunicació a la ciutadania. En el fons, no hi ha res de nou ni ens en podem sorprendre. El país rodola pendent avall en pràcticament tots els àmbits. Qualsevol persona sap que la situació empitjora i que el país que tenim avui és pitjor que el que teníem fa deu o vint anys. Hem tingut una apagada general que va deixar el país a les fosques (i sobre la qual ningú ens n’ha dit res més), els joves no poden accedir a un habitatge, les famílies perden capacitat adquisitiva, la delinqüència reincident actua amb impunitat, la llengua catalana recula, el sistema sanitari està col·lapsat, l’ensenyament públic cau als indicadors internacionals i la immigració no té cap control. Per això, qui pot, contracta una companyia privada de seguretat, una mútua de salut o porta els fills a la concertada. És el campi qui pugui i, és clar, alguns oportunistes en trauran rèdit electoral. La societat està desanimada i la ciutadania està irritada. Ja no és només el “català emprenyat” que deia l’Enric Juliana; ara tenim el català enfurismat i amb ganes de tornar-s’hi.

Aquest col·lapse de país, tanmateix, pot ser la llavor d’una oportunitat. Millor dit; d’una nova oportunitat. Molts lectors deuen recordar que el 18 de febrer del 2006 hi va haver una gran manifestació amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”, organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Centenars de milers de persones van desfilar per la Gran Via de la capital. Aquella marxa es va convocar arran de l’acord entre el president José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, llavors cap de l’oposició, per desencallar el bloqueig del nou Estatut d’Autonomia. D'aquí a pocs dies farà vint anys, d’aquella manifestació. L’any següent, el desembre de 2007, hi va haver una altra manifestació que va recórrer la Via Laietana de Barcelona amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. El motiu d’aquella segona manifestació va ser el caos de Rodalies i els expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall hi van desfilar al costat de centenars de milers de persones.

Tant la dreta com l'esquerra espanyoles saben que som una colònia i, en conseqüència, cal invertir-hi el mínim necessari per fer-la funcionar i continuar la tasca extractiva

Aquelles dues manifestacions van ser l’origen incipient del procés sobiranista que va galvanitzar la dècada següent, fins al referèndum d’independència de l’octubre del 2017, amb l’assaig general previ de la consulta del novembre del 2014. Les raons eren més que suficients per declarar el fracàs de l’administració espanyola sobre Catalunya i la necessitat pràctica de governar-nos a nosaltres mateixos, més enllà de les qüestions nacionals i identitàries. Perquè tothom sap, a Catalunya, que un país independent seria un millor país, començant pel fet innegable que els més de 20.000 milions que paguem en impostos i mai no retornen es quedarien a casa nostra. Els catalans de vegades no gestionem millor que els espanyols, però de vegades sí; només cal comparar la gestió de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i Renfe per constatar-ho. I, en tot cas, sempre és millor fer autocrítica per millorar que queixar-se a algú que no té gens ni mica de voluntat de solucionar res.

Avui, doncs, el caos actual de Rodalies situa el país al punt de partida. Com em deia l’Eduard Voltas aquesta setmana als passadissos de TV3, “hem tornat a caure a la casella d’Espanya i tornem a la casella de sortida”. És una bona metàfora. El joc de l’oca dels catalans té poques caselles segures; la majora et tornen al punt de partida i algunes directament et porten a la presó. Fa poques setmanes, defensava jo, en aquestes mateixes pàgines digitals, la necessitat d’un canvi de paradigma a Catalunya. Hem de deixar enrere els debats situats en l’eix dreta-esquerra per passar als debats situats en l’eix Catalunya-Espanya. Quan escrivia aquell article, jo era més aviat pessimista, però la realitat sembla que fa el tomb. Els dos grans debats són, ara mateix, el finançament i les infraestructures. El tercer gran debat és la situació de la llengua catalana. Si voleu, encara en podem identificar un altre: la mala gestió de la immigració. Els quatre problemes tenen el mateix origen; són qüestions que tenen una relació directa amb la gestió i el poder de l’Estat espanyol. I això que, en teoria, a Madrid hi tenim ara un govern amic que depèn dels vots dels independentistes, que a sobre és del mateix color polític que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Els astres estaven alineats perquè tot anés cap a una millora i, en canvi, cada dia fem una passa enrere. I anem enrere perquè és indiferent qui governi l’Estat, perquè tant els blaus com els vermells saben que som una colònia i, en conseqüència, cal invertir-hi el mínim necessari per fer-la funcionar i continuar la tasca extractiva. Res més. Potser ha arribat l’hora de sortir al carrer i que tornem al punt de partida del 2007.