La legislatura espanyola arriba a la seva fi, però per poder-ne fer un balanç honest, cal recordar-nos com va començar. Tant ERC com Junts van investir Pedro Sánchez. Bo i que els segons asseguraven que cobraven per avançat, la realitat és que, de tots els compromisos que Sánchez va prendre, potser l’únic que s’ha complert és el de poder intervenir en català al Congreso. Malgrat això, si ens fixem en les intervencions de Gabriel Rufián, costa de creure. Tant ERC com Junts es van encarregar de fer-nos creure que l’evident necessitat dels seus vots per a la investidura i per a la legislatura i el vincle entre Sánchez i Illa serien garantia d’una legislatura en què Catalunya obtindria resultats palpables d’algunes de les seves reivindicacions històriques. La realitat, però, és que Pedro Sánchez s’ha aprofitat del seu suport fins que li ha sortit més a compte aprofitar-se de la crisi d’habitatge i de confrontar Junts. Ni nou finançament, ni condonació de part del deute del FLA, ni competències d’immigració, ni traspàs de Rodalies, ni català a Europa. I uns fruits de la llei d’amnistia que han arribat in extremis.
Aquesta legislatura espanyola, Catalunya hi ha guanyat ben poca cosa. L’error, però, seria el de pensar que es tracta d’un fet excepcional: que és cosa de Pedro Sánchez, que és un estrateg de la política excepcional i que maniobra diligentment per a distreure els independentistes. Que és cosa de la conjuntura política, que ha estroncat prematurament la legislatura i també les negociacions per a fer efectives les condicions que s’havien pactat per a la investidura de Sánchez. Que és cosa dels partits independentistes, que no saben treure rèdit dels seus escons a Madrid —bé, potser una mica d’això sí que n’hi ha. L’error seria el de pensar que els incompliments reiterats tenen per causa l’excepcionalitat de la legislatura que es tanca amb l’anunci d’avançament electoral de Pedro Sánchez. Però la realitat és que, sobretot d’ençà del Primer d’Octubre i arran de la reculada política a Catalunya, la política espanyola —a grans trets— no té cap incentiu real per a complir, sobretot un cop el president en qüestió ja ha estat investit.
Pedro Sánchez s’ha aprofitat del suport d'ERC i Junts fins que li ha sortit més a compte aprofitar-se de la crisi d’habitatge i de confrontar Junts
Sovint es parla de la pèrdua de credibilitat dels partits independentistes respecte dels seus electors, però no se’n parla respecte dels partits espanyols. Durant dècades, els catalans han negociat a Madrid amb el roc de la independència a la faixa. O, com a mínim, conscients que els espanyols assumien que duien el roc de la independència a la faixa. D’una manera subtil, com si es tractés d’un fantasma rondant l’habitació, tota negociació passava per la condició implícita que, si els catalans no estaven contents, la unitat de l’Estat podia quedar en fals. Que era millor mercadejar competències i pactar l’abast de l’autonomia que no fer-ho, perquè l’alternativa era que els catalans no en tinguéssim prou amb el marc autonòmic. De vegades, amb l’assumpció de l’amenaça n’hi havia prou, de vegades calia una mica de lubricant convergent per fer-ho rutllar. De fet, també durant el procés, els partits independentistes van fer servir la unilateralitat amb la intenció de forçar l’Estat espanyol a la negociació. Però Espanya, com ja sabem, no negocia mai la seva unitat.
Després del Primer d’Octubre i de la repressió que el va seguir, els espanyols han tret el vel al fantasma i han pogut constatar que, en realitat, a la faixa no hi ha roc. Conscients d’això, ERC —Rufián— ha optat al Congreso per, a la pràctica, jugar a la política espanyola com si fossin espanyols. D’entrada i de cara a la galeria, posen sobre la taula una sèrie d’exigències, però durant la legislatura s’adhereixen al bloc de l’esquerra espanyola sense que els incompliments en qüestionin mai l’adhesió; sense que els incompliments tinguin cap mena de cost real per al PSOE. L’única diferència amb Junts és que els convergents es fan els difícils i tenen una predilecció incontestable per als escarafalls, però en termes de resultats positius, d’assoliments obtinguts, uns no disten gaire dels altres. En comptes d’aprofitar l’oportunitat que l’aritmètica parlamentària els brindava a l’inici de la legislatura, o en comptes de retirar el suport al govern de Pedro Sánchez a mesura que els incompliments es feien evidents, ERC i Junts han fet de partits satèl·lit, fins al punt que Sánchez s’ha anat sobreposant crisi sobre crisi, i ha convocat les eleccions quan li ha semblat oportú perquè la bufera de la crisi d’habitatge li anava a favor. Els prenen pel pito del sereno, i fins que no estiguin disposats a pagar el preu de fer-se valdre, els espanyols no tornaran a participar en el miratge de l’autonomia. Per què haurien de cedir en res els socialistes si, sense fer-ho, ja tenen ERC i Junts allà on els volen?