Podem allargar ad aeternum el debat sobre les bondats o maldats del que acaba de passar. Té lògica, atès que el trencament d’un govern és un fet cabdal que trasbalsa la política d’un país i, pel camí, escombra iniciatives, lideratges, projectes, tant com obre noves perspectives. No és, òbviament, una cosa menor, i els arguments dels detractors i els defensors del trencament ompliran pàgines, micròfons i platós els propers dies. Emperò, crec sincerament que aquesta pantalla ja està passada i que, més enllà de la decisió que ha pres Junts, cal preguntar-se per què hi ha hagut aquest canvi d’estat anímic en àmplies capes de l’independentisme, que ha acabat confluint en la decisió final. És a dir, la pregunta no és, només, si Junts ha errat o no la decisió, o si bascula entre ser un partit amb voluntat institucional, o un moviment amb vocació de revolta (qüestió gens menor, certament), sinó quines circumstàncies l’han portat a la necessitat de prendre-la.

Començo amb un preàmbul necessari: la situació és explosiva per a ambdós partits: Junts se'n va al dur asfalt de l’oposició, i perdre el poder, sense suport polític, ni mediàtic, pot ser molt difícil; i ERC se situa en el diabòlic terreny de governar en precari, abandonat dels seus aliats, i en mans dels partits que volen ofegar-lo. L’abraçada de l'os que li farà el PSC serà incommensurable. És evident, doncs, que tots dos han jugat amb foc —aquí la responsabilitat d’ERC és immensa, malgrat que l’esport mediàtic general és assenyalar només Junts— i ara l’incendi és enorme. Amb l’afegit que el trencament de la unitat independentista s’ha fet efectiu.

Tanmateix, existia aquesta “unitat”? I com és possible que en només setze mesos hagi canviat tot tant, fins al punt de capgirar completament la situació? Les dades són rotundes: fa un any i mig els afiliats de Junts votaven a favor d’entrar al Govern, i ara, els mateixos militants, amb afluència massiva de participació, han votat a favor de sortir-ne. És a dir, ningú no podrà negar que Junts ha estat coherent en qui i com s’havia de prendre la decisió. Alhora, i seguint les evidències, el president Aragonès ha perdut en aquests setze mesos els dos grups polítics que el van fer president, fins al punt de quedar-se, fins i tot, sense el partit que l’acompanyava al govern. I així, de ser investit amb 74 vots, ha passat a governar amb 33, amb els altres dos partits independentistes a l’oposició. En aquest punt, no deixa de ser surrealista que ERC parli d’eixamplar la base..., tenint en compte que no para de perdre suports. En conseqüència, cal preguntar-se què ha passat en aquests setze mesos en què ha crescut de manera exponencial l’oposició a Aragonès dins de l’independentisme. Setze mesos que són el colofó dels cinc anys des del Primer d’Octubre en què el desconcert ciutadà ha anat a cavall de la decepció.

El moviment independentista pot estar cansat i desconcertat, però comença a mostrar signes de regeneració i tots ells condueixen a una considerable emprenyamenta amb el gir estratègic d’ERC

La resposta està en el vent, que diria la mítica cançó, i ve acompanyada d’alguns símptomes visibles: la baralla entre l’ANC i ERC, amb la confrontació directa del mateix president Aragonès contra la manifestació; l’èxit posterior de la Diada, malgrat l’envit republicà; el també èxit de l’acte del Primer d’Octubre, amb l’expressió sorollosa de descontentament cap a Carme Forcadell; a la inversa, el silenci reverencial amb què va ser escoltat el president Puigdemont; i, finalment, la votació dels afiliats de Junts a favor de sortir. El moviment independentista pot estar cansat i desconcertat, però comença a mostrar signes de regeneració i tots ells condueixen a una considerable emprenyamenta amb el gir estratègic d’ERC. No es pot explicar el que està passant, si no es parla de la monumental presa de pèl de la taula de diàleg, de la qual Esquerra és la principal avaladora. Ergo, la principal responsable. O de les moltes humiliacions que ha sofert l’independentisme, amb pactes i renúncies del tot incomprensibles. O dels atacs que han patit els drets catalans, entre ells la llengua catalana, sense resposta mínima del Govern. O del capteniment d’ERC a Madrid, que s’ha mostrat amb un servilisme tan incomprensible com inacceptable. I al final, la destitució de la presidenta Borràs, el cessament del vicepresident Puigneró, etcètera. Si ERC creia que aquest gir tan brusc cap a un autonomisme de nova formulació (i vella memòria), no faria ferida entre la ciutadania que es va mobilitzar el Primer d’Octubre, és que no ha entès res del que va passar fa cinc anys. Ha actuat amb tanta prepotència cap a l’independentisme, com servitud cap al govern espanyol, del qual n’és una peça clau d’estabilitat, i tot això només podia produir el que finalment ha passat: una revolta en una part substancial de l’independentisme. Poca, molta, amb conseqüències electorals? Ja ho veurem, i té raó el conseller Giró quan diu que això pot portar Illa a la Generalitat, però els fets són els fets, i es poden resumir amb una expressió popular: la gent n'està farta. Si més no, aquella gent que va creure que el somni era possible.

Vol dir això que Junts no s’ha equivocat a l’hora de sortir del Govern? El temps ho dirà, però és cert que ERC ha fet tot el possible perquè es trenqués la corda. També és cert que resultava indigerible que el mateix país que havia fet la gesta històrica del Primer d’Octubre, estigués, cinc anys després, sotmesa a un autonomisme de segona, més irrellevant i tutelat que a les pitjors èpoques del pujolisme. Tot això havia de fer implosió més d’hora que tard, perquè, més enllà de l’excepció d’alguns consellers brillants, no s’aguantava.

Què passarà a partir d’ara? Pel que fa a la política de partits, és evident que tots s’han de preparar per a una contesa electoral. Especialment el president Aragonès, que ha perdut els suports i, per tant, la confiança que el van dur a la presidència. Ara sí que ha de fer una moció de confiança o convocar eleccions, perquè això és el que faria qualsevol president democràtic que ha arribat al poder amb 74 diputats i en setze mesos s’ha quedat en 33. I, a sobre, no va quedar primer electoralment. Dit d’una manera crua: Aragonès no va aconseguir el vot popular per guanyar les eleccions, i ara no té el vot polític que el va investir. Quedar-se al poder és, en aquest punt, una decisió esperpèntica que només el portarà a una llarga agonia.

Més enllà del futur dels partits, l’independentisme està en una fase de regeneració que, a hores d’ara, és impossible de valorar, però que denota una voluntat de rellançament indiscutible. Després de cinc anys de llepar-se les ferides, sembla que vol ressorgir. Com, amb qui, de quina manera? I com es recosirà la trencadissa? Les respostes encara no estan escrites. La novetat és que ja s’han escrit les preguntes.