Sembla que no hi ha millor manera de marginar un problema que presentar-ne un altre pretesament més important o sobretot més urgent. Fins a finals de l’any 2024 el canvi climàtic ocupà un lloc important de l’agenda comunicativa; tanmateix, a partir de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, aquest tema ha decaigut en l’ordre de prioritats. La seguretat internacional ha desplaçat l’interès pel canvi climàtic, un interès que està lluny de ser homogeni. Aquest desplaçament resulta intuïtivament lògic. La seguretat és el primer interès dels humans i el primer deure dels poders públics en qualsevol règim. També en les democràcies liberals, abans que la garantia de drets i llibertats o de més benestar. Abans de Locke sempre hi ha Hobbes.  

Tanmateix, les qüestions ecològiques, a més de romandre, continuen produint un notable volum de publicacions (articles, informes, llibres) especialment a occident per part de diverses organitzacions i equips de recerca. Atesa la diversitat metodològica, conceptual i empírica d’aquestes anàlisis no sempre resulta fàcil discriminar el gra de la palla. N’hi ha de caràcter més descriptiu, més explicatiu o més prescriptiu. D’una banda, al “mercat de les idees polítiques” hi trobem conclusions  favorables a efectuar reformes moderades de l’statu quo, mentre altres conclusions expressen desitjos de reformes molt més radicals, amb independència de la seva facticitat pràctica. I posicions intermèdies, naturalment.

Un exercici que pot ser útil per als interessats en el canvi climàtic sense ser-ne especialistes és el de contrastar aquestes dues actituds. Per exemple, comparar l’informe col·lectiu de vocació prescriptiva Earth for All (2022), elaborat pel Club de Roma a partir d’un model realitzat durant 10 anys, amb la sintètica anàlisi de Vaclav Smil, Per què un món sense emissions és quasi impossible (2024), que ofereix contrapunts analítics de vocació realista basats en les dades actuals i en el funcionament pràctic de l’economia i la política internacionals.

Earth for All proposa de manera documentada actuacions en cinc àmbits, per corregir de manera estructural les tendències actuals que reforcen el canvi climàtic: pobresa, desigualtat, “empoderament” femení, aliments i energia. Aquests cinc àmbits es desgranen a partir de dos escenaris alternatius de futur, que els autors anomenen “Massa poc i massa tard” i “Gran salt”. El primer és de caràcter continuista amb relació a les polítiques actuals, mentre que el segon és més radical pel que fa a les decisions a prendre a partir d’ara. Aquest proposat “Gran salt” no es basa ni en el creixement productiu dels estats (mesurat en termes de PIB), ni en les  institucions econòmiques actuals (OMC, FMI, Banc Mundial), sinó en un canvi de model econòmic centrat en criteris del benestar dels ciutadans (ingressos, salut, educació, alimentació, etc.).

Segons quin sigui l’escenari adoptat pels actors públics i privats, l’evolució dels cinc àmbits esmentats serà molt diferent, fins al punt de ser eficients o no en la lluita contra el canvi climàtic. Finalment, Earth for All proposa quinze recomanacions de polítiques públiques (tres per àmbit) que cal implementar en els pròxims anys per assolir els objectius ecològics que diverses entitats internacionals (Conferències sobre el Clima, governs, Unió Europea, etc.) s’han proposat assolir l’any 2050 (i el 2030). Per exemple, en l’àmbit de l’energia es proposa: 1)eliminar immediatament els combustibles fòssils [...]; triplicar immediatament les inversions en energies renovables; 2) electrificar-ho tot; 3) invertir en emmagatzematge d’energia.

Malgrat l’ambició dels objectius que proposen, els autors de l’informe consideren que són perfectament factibles, sempre que es canviï, diuen, ni més ni menys, que el “model econòmic” del món, que fa que els mil milions de persones més riques suposin el 72% del consum dels recursos globals, mentre que els més de mil milions més pobres consumeixin tan sols un 1% d’aquests recursos. En aquest estudi, les desigualtats socioeconòmiques resulten ser un punt clau de la solució del problema. Unes desigualtats que han crescut, sobretot a partir de la globalització impulsada per unes desregulacions fetes als anys noranta (tàndem Clinton-Blair) que, de fet, han beneficiat els estats asiàtics del sud i de “l’Orient Llunyà”.

Per la seva banda, l’anàlisi crítica que fa Smil sobre les possibilitats d’assolir els objectius fixats per a l’any 2050 reflecteix un escepticisme basat en les dades empíriques actuals, com a mínim amb relació a la producció d’energia i a la reducció de les emissions de CO₂. Ho argumenta a partir de les característiques de les transicions energètiques fetes fins ara (pas de la combustió de la fusta a la del carbó i del carbó al petroli/gas).

Els combustibles fòssils suposen encara al voltant d’un 80% del subministrament mundial d’energia (2022)

Els combustibles fòssils suposen encara al voltant d’un 80% del subministrament mundial d’energia (2022). Des del Protocol de Kyoto (aprovat l’any 1997; en vigor des del 2005) la dependència del carboni d’origen fòssil ha augmentat globalment un 54%. I empíricament es comprova, argumenta Smil, que l’augment de les energies renovables (bàsicament, hidràulica, solar fotovoltaica i eòlica) no redueix significativament la presència de CO₂ atmosfèric —en els darrers vint-i-cinc anys ha passat de 2,85 bilions (1997) a 3,27 bilions de tones (2022). L’objectiu d’emissions zero al 2050 implicaria reduir una mitjana de 1.450 tones a l’any, en comptes de l’augment mitjà de 500 milions a l’any d’aquest mateix període.

De fet, segueix Smil, assolir emissions zero al 2050 (o d’una reducció del 45-50% l’any 2030) comportaria que els països rics dediquessin entre un 20% i un 25% del seu PIB a la transició energètica (Xina representa el 31% de les emissions, EUA 14%, la UE 11%, Índia 8%, Rússia 4%, Indonèsia 4%, Aràbia Saudita 2%). Segons l’informe de l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) de Nacions Unides sobre l’escalfament global, caldria disminuir al voltant del 45% les emissions l’any 2030 respecte a les de l’any 2010. Una xifra que actualment sembla inversemblant. De fet, Smil critica tant la solvència dels objectius plantejats, com un alarmisme excessiu per part de determinats sectors ecologistes. Així, en els àmbits de les desigualtats, l’alimentació o de l’energia, critica la manca de realisme analític dels models “alternatius” més radicals, que habitualment no consideraren el funcionament pràctic de la presa de decisions dels actors públics i privats implicats: un món d’estats en competència entre si, sense institucions de governança global, i amb uns governs i unes empreses que combinen retòriques ambientalistes amb objectius pràctics a curt termini, els primers, i polítiques de greenwashing les segones.

Sabem que els canvis polítics i socials en profunditat impliquen habitualment conseqüències no previstes. Però en aquest cas sembla que, efectivament, els autors de l’informe Earth for All hagin estat renuents a considerar, d’una banda, algunes conseqüències que sí que semblen previsibles. És el cas de les implicades a gravar fiscalment de manera important la riquesa o les herències, o la solució davant de les noves demandes d’energia (inclosos els sectors no fàcilment electrificables), o dels béns més contaminants (ciment, acer, productes nitrogenats, plàstics), així com de serveis relacionats amb l’augment de la població mundial (previst al voltant d’un 20% o 25% en les pròximes dècades). A aquest augment quantitatiu de la població mundial cal afegir-hi l’augment específic d’unes creixents classes mitjanes en cerca de més benestar, especialment a Àsia i Llatinoamèrica. D’altra banda, no es contemplen qüestions com la corrupció de les elits dels estats amb menys ingressos, ni es desenvolupa el tema dels pretesos avantatges generals de les propostes d’un “Fons ciutadà”, o d’una “educació alternativa” basada en el “pensament dels sistemes complexos”.

En definitiva, la lectura dels dos tipus d’actituds analítiques mencionades resulta convenient per aportar coneixements i centrar la discussió sobre les propostes de futur per tal de combatre un canvi climàtic que s’ha d’estar molt desinformat per negar que existeix i que va creixent. Sembla clar, tal com diu Antxon Olabe en el comentari final al llibre de Smil, que "l’existència d’un objectiu ambiciós obliga a adoptar trajectòries de descarbonització ambicioses". Així, crec que l’actitud analítica més basada en criteris i concepcions ecologistes prescriptives que maneguen dades fiables i fan plantejaments globals resulta fonamental. Tanmateix, cal contrastar-la amb les actituds analítiques que aporten altres coneixements i sobretot crítiques a les suposades bondats del “canvi de model econòmic” proposat i estan més atentes a les dificultats pràctiques de les prescripcions recomanades. En altres paraules, per unes polítiques eficients contra el canvi climàtic sembla important defugir tant el negacionisme (o els endarreriments injustificats), com uns plantejaments ideològics poc inclinats a enfrontar els condicionants polítics, econòmics i culturals que actuen en la presa pràctica de decisions.