Els russos s'esbudellen i nosaltres estem en campanya electoral permanent. Encara que pugui semblar que la democràcia està en perill més a Rússia que a Espanya, l’amenaça a la llibertat és global. Teòricament, Espanya és una democràcia constitucional que, tanmateix, com ja han constatat diverses instàncies imparcials, és deficitària perquè està contaminada pel nacionalisme espanyol. Ho van poder comprovar fa uns dies en ocasió de l’elecció dels nous alcaldes de Barcelona i Girona. Aquest dèficit democràtic és el que va portar als conflictes polítics més rellevants des de fa una dècada: el 15-M i el Procés, que han estat, més el segon que no pas el primer, els moviments més importants a favor de la democràcia del segle XXI català. Com assegurava Josep Fontana és impossible que qui reprimeix un alçament popular tingui la mateixa visió dels fets que sostenen els reprimits. A la fi de la seva vida acadèmica l’historiador va intentar comprendre els seus veïns que any rere any omplien els carrers els Onze de setembre o que van anar a votar en massa a la consulta del 9-N de 2014. Va fer-ho en el llibre La formació d'una identitat (Base, 2014), un esforç intel·lectual que va ser criticat a cor què vols per la seva família política, els comuns, i que no va voler publicar en castellà per por a les crítiques dels historiadors espanyolistes. L’acusaven de vendre’s al nacionalisme català i d’haver perdut el seny per repetir, aplicat al conflicte nacional espanyol d’aquell moment, el que ja havia escrit molts anys abans sobre els bombardejos contra Barcelona del general Espartero. Qui s’ha de refugiar per evitar les bombes no explicarà els fets de la mateixa manera que qui les ordena llançar. 

La política és també relat. I l’espanyolisme fa temps que intenta imposar el seu després d’aconseguir aturar la revolta catalana del 2017. Una concreció recent de la divisió de relats entre unionistes i independentistes és la manera d’explicar els moviments per elegir els alcaldes de Barcelona i Girona, que són contradictoris amb altres aliances locals de republicans i juntaires, que han propiciat les batusses habituals i han afavorit el PSC. Un clar exemple són els pactes a les diputacions de Lleida i Tarragona, que els republicans han pactat amb el PSC per evitar que Junts les presidís, cosa que és molt diferent del cas de la Diputació de Barcelona, perquè Junts i Esquerra no tenen la majoria per forçar el canvi. A Barcelona, el nou alcalde, Jaume Collboni, encapçala la coalició unionista que inclou el PP, que se suposa que és la dreta que el PSOE intentarà derrotar a les eleccions del 23-J, per barrar el pas a un govern de Junts i Esquerra amb Xavier Trias com a alcalde. La intenció del pacte, a més de respondre a una ambició de poder sense cap mena d’escrúpols de Collboni i Colau, té un rerefons espanyolista evident. A Girona, en canvi, el cupaire Lluc Salellas, amb una proposta centrada, àmplia i transversal, ha aconseguit que en vint anys l’esquerra independentista gironina passés de representar l’1 % de l’electorat a “assaltar” l’alcaldia. Mentre la CUP nacional cada vegada és més irrellevant, un dels seus dirigents, que pertany a una nissaga gironina replena de polítics, ha propiciat una majoria independentista, que substitueix la coalició del 2019 entre Junts i Esquerra, per desbancar la socialista Sílvia Paneque, que havia guanyat les eleccions. La unió, la síntesi, i un lideratge clar, gairebé sempre es tradueix en uns bons resultats a les urnes. La desunió i les baralles només donen arguments als propagandistes de l’abstencionisme. No és que no tinguin raó, perquè els partits del Procés han decebut molt, però, torno a repetir el que ja vaig argumentar la setmana passada, que és millor tenir alcaldes de Junts, Esquerra i la CUP que regalar el poder, per petit que sigui, a l’enemic. 

La unió, la síntesi, i un lideratge clar, gairebé sempre es tradueix en uns bons resultats a les urnes. La desunió i les baralles només donen arguments als propagandistes de l’abstencionisme. No és que no tinguin raó, perquè els partits del Procés han decebut molt, però, torno a repetir el que ja vaig argumentar la setmana passada, que és millor tenir alcaldes de Junts, Esquerra i la CUP que regalar el poder, per petit que sigui, a l’enemic. 

El sistema electoral espanyol permet fer les aliances que han convertit en alcaldes a Collboni i Salellas. Cada partit tria l’opció que més afavoreix els seus interessos. Cal suposar que triar una opció o una altra té en compte el sentiment dels seus votants. Si no és així, el partit “traïdor” acostuma a pagar-ne les conseqüències en les eleccions següents. Ada Colau no va aconseguir mobilitzar el seu electorat, i per això avui no és alcaldessa. Si hagués quedat en segona posició, hauria fet exactament el mateix que ha fet Collboni. Ja ho va demostrar el 2019. Per tant, no cal parlar d’hipòtesis. El que ha passat a Barcelona no respon als interessos dels electors catalans de les franquícies a Catalunya dels partits espanyols, sinó directament a les expectatives del PP i el PSOE a Espanya. De la mateixa manera que treure a passejar el fantasma d’ETA en una campanya electoral municipal, quan fa més d’una dècada que els etarres van deposar les armes, respon a una estratègia de desgast del PP contra el PSOE, impedir que a Barcelona governin dos independentistes tous beneficia les dues versions del nacionalisme espanyol. Combatre l’independentisme dona rèdits als socialistes i als populars, i inclús als populistes de Sumar, que es posen nerviosos quan els comuns apel·len a un possible referèndum com a solució del conflicte que l’estat té plantejat a Catalunya. Yolanda Díaz no és Pablo Iglesias, com Julio Anguita no era Santiago Carrillo. Sumar neix per esdevenir crossa del PSOE i de passada desarticular l’esquerra nacionalista a indrets com el País Valencià, absorbint Compromís, que, com Esquerra, encara no sap explicar-se per què ha perdut més de cent mil vots. A Galícia ja saben de quin peu calça Yolanda Díaz, i per això el BNG en fuig com de l’aigua bullent.

Mentre no aparegui una alternativa organitzada, que no tingui vocació marginal, sinó que es proposi agrupar unes majories àmplies com ha fet Salellas a Girona, propugnar l’abstenció a les pròximes eleccions espanyoles no té sentit. És antipolític. Si els que ho defensen fossin menys passionals i prenguessin les decisions amb una visió general i no tan sols interna, suposo que s'adonarien que, com ha passat a Barcelona, el relat espanyolista convertiria la minorització de Junts, Esquerra i la CUP al Congrés dels Diputats en la derrota definitiva de l’independentisme. L’ANC no va néixer per emetre opinions partidistes, encara que els partits l’hagin volgut manipular des del començament, com ara, que una petita casta empeny al suïcidi l’organització cívica que ha estat fonamental en la passada dècada sobiranista. No crec que Míriam Nogueras hagi canviat gaire des que vaig conèixer-la com a representant del Centre Català de Negocis en diverses tertúlies televisives i radiofòniques. Va canviar de rol i d’opinadora va passar a fer una acció política concreta, amb tots els condicionants que comporta fer una opció com aquesta. Estaria bé que recordessin això tots els que aspiren a fer política i ara són molt abrandats amb la ploma a la mà. Ella també caldria que abandonés les ambigüitats de la campanya electoral de Trias per inspirar confiança als electors que abandonen per desesperació. L’independentisme va créixer quan va demostrar tenir una mentalitat guanyadora.  En una època de campanya electoral permanent, la mentalitat de derrota només pot tenir com a resultat un gran fracàs.