Tots els camins van Roma. O a Montserrat. O a Barcelona. O retornen a Roma… En aquest patètic afer sobre el català, el Sant Pare i l’audiència amb la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, la pilota ha passat per tantes mans que al final el culpable serà el venerable mossèn del barri, que en això de defugir la culpa, l’església n'és una experta.

I així ha estat, una vegada el Sant Pare s’ha estranyat que el text que havia de llegir no fos en català, i el cardenal Omella li ha dit que no, que era en castellà. A partir d’aquí, la troca —i la polèmica— s’ha embolicat a la manera vaticana: Omella ha assegurat que la responsabilitat la tenia l’abadia de Montserrat, que era l’encarregada d’enviar el text. Que ell estimava molt el català, que era de la Franja i que no li busquessin les puces. Fins i tot ha deixat lliscar el nom d’un monjo: Joan Maria Mayol, rector del santuari. Davant la sorpresa, les mirades cap als monjos de l’abadia: com era possible que Montserrat fes una mala passada d’aquell calibre a la llengua de Catalunya! Pilota endavant, tampoc l’abadia assumia cap responsabilitat: “són les indicacions rebudes des de la Casa Pontifícia, l’entitat de la Santa Seu encarregada d’organitzar l’audiència”. I de retorn a Roma, el Sant Pare, que no sabia res del text, i la benedicció de la imatge de la Mare de Déu en l’idioma de l’imperi per obra i gràcia divina. I com que ningú no en tenia la culpa, o potser aital culpa estava perduda en algun despatx perdut del Vaticà, tema tancat i Moreneta beneïda en castellà.

Si fins i tot Montserrat demostra aquesta feblesa i aquesta deixadesa amb el català, certament podem dir que ho tenim molt magre

Tema tancat... o no hauria d'estar-ho, perquè el que ha passat ni és, ni hauríem de considerar-ho, menor, perquè és el símptoma d’una deixadesa en la defensa del català que resulta molt preocupant. D’entrada, costa imaginar que el cardenal Omella no tingui cap influència, ni cap possibilitat de tenir cura d’un tema tan sensible com és l’idioma, i més quan hi ha el Papa Francesc pel mig, amb qui té una relació tan propera. Emperò, atès que la defensa del català no és, precisament, la virtut més reconeguda del cardenal, cal pensar que la qüestió ni l’amoïna, ni l’ocupa, com ha passat en altres ocasions —moltes— on el castellà ha estat l’idioma de referència. Per cert, les explicacions que ha intentat donar a can Basté, assegurant que era perquè el Sant Pare no sap el català —quan Francesc és capaç de beneir en tota mena d’idiomes—, però que gràcies a ell ha dit “bon dia”... en fi, eren explicacions altament estalviables.

Però, si la responsabilitat del cardenal sembla evident, ni que sigui per deixadesa o per manca de sensibilitat, la responsabilitat dels monjos de l’abadia és d’escàndol. Estem parlant dels mateixos monjos que es plantaven en les visites del dictador Franco, i ara no són capaços de reclamar l’ús de l’idioma català en la benedicció de la patrona de Catalunya? Ens volen fer creure que a la primera que xiula a Roma qualsevol secretari, els nostres venerables monjos perden l’oremus, la memòria i el llegat català que els significa? Els hi tremolen les cametes? Cap neguit, cap petició, cap queixa, cap determinació en la defensa de la identitat que tan simbòlicament representen? Perdonin, però és incomprensible. I, per incomprensible, és inacceptable. Si fins i tot Montserrat demostra aquesta feblesa i aquesta deixadesa amb el català, certament podem dir que ho tenim molt magre. El català no és un idioma com un altre, és una llengua ferida, atacada secularment, prohibida durant grans períodes, sense entitat política que pugui protegir-la i en constant deteriorament per la feblesa que pateix. I Montserrat no és una abadia com les altres, és un símbol col·lectiu d’enorme transcendència que, en moltes ocasions, ha estat motiu d’orgull. No és el cas d’ara. Ara ha estat motiu de vergonya.

El pitjor és que ni tan sols ho han intentat amb un Sant Pere que ha demostrat una gran sensibilitat amb les identitats culturals i, en particular, amb Catalunya. Si el Papa Francesc hagués trobat el text en català, l’hauria llegit amb tota normalitat, perquè justament és normal fer servir el nostre idioma en un acte solemne. Però sigui per covardia, per deixadesa, per ineptitud o per manca de subtilesa, es va optar per menystenir l’idioma del nostre país, i no ho van fer els sospitosos habituals contra el català, sinó els monjos que tutelen la patrona de Catalunya. Ara ja tenim la Moreneta beneïda en “cristiano”, i endavant les atxes, que a mesells ningú no ens guanya.