La Camarga, el tema, no el restaurant, torna estar de moda. Gràcies al FAQS de diumenge passat ja sabem, qui va fer la gravació, i sobretot, qui la va encarregar. Qui estava darrere de tot això no era altra que Alícia Sánchez Camacho, a l’època lideressa a Catalunya del PP. Com altres investigacions periodístiques han palesat, la unió de fet Camacho-Villarejo va funcionar a ple rendiment durant una bona època, espiant a tort i a dret líders catalanistes, tot per la pàtria, fent bona, un cop més la frase ja mítica de Samuel Johnson respecte al refugi que la pàtria representa. L’intent va ser tant delictiu com frustrat, ja que els informes policials de la Srta. Pepis només van ser creguts pel braç periodístic de la policia patriòtica. La Camarga és un dels icebergs d’un estat delinqüencial: incapaç de fer política, l’Estat es dedica a satisfer les previsions del codi penal, amb delictes que els seus propis òrgans haurien de perseguir. Persecució fins ara magra en resultats.

El deep state només és fer servir el Codi penal com matxet de les llibertats i drets dels ciutadans que viuen i treballen a Catalunya. Ve adobat amb l’afany perenne de deixar de banda la llei de pressupostos, tot no materialitzant les ja minvades partides. Tingues vergonya i respecte pels seus votants, que, segons els representants del deep state, són majoria a Catalunya.

Amb aquest anticlímax la Taula de Diàleg és pràcticament impossible. Com ha estat impossible que el govern espanyol complís les recomanacions que, de la mà de l’eurodiputat Boris Cilevičs, va aprovar l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa: l’aixecament de penes als condemnats pel procés, reforma penal de rebel·lió, sedició i delictes vinculats, la retirada de les euroordres i d’altres processos i reprendre amb seriositat la Taula de Diàleg.

Els indults, com sabem, donen una resposta parcial i esbiaixada a la part més sagnant de la repressió penalment il·legítima a l’1-O. I aquí es va acabar el bròquil. En lloc de seguir les recomanacions, vam descobrir el CatalanGate, amb espionatges als oponents polítics i a advocats implicats en la defensa dels represaliats. De tota manera, la primera condició per a seure a la Taula, a qualsevol taula, és crear un ambient de confiança entre les parts.

Es tracta no només d’enterrar l’esperit patriòtic de la Camarga, sinó de depurar les responsabilitats del deep state, del qual la Camarga-Sánchez Camacho-Villarejo n’és l’exponent més cridaner, però no el més greu, i d’aturar la repressió, cosa que es pot fer, pràcticament de forma instantània

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, via l’esmentat Boris Cilevičs, ja va donar algunes condicions referides, en essència, al cessament de la repressió. Certament, les recomanacions es refereixen al govern o a l’estat espanyol, que és, per regla general, l’únic subjecte en les relacions internacionals. Com la majoria de mesures repressives són judicials, el govern espanyol pot al·legar, com de fet ho fa, que, com hi ha separació de poders, no pot immiscir-se en l’esfera judicial. Veritat a mitges. Certament, el que no pot fer el govern espanyol és manipular o pressionar els jutges, però sí que pot orientar la seva actuació. Com? Mitjançant el Ministeri Fiscal —avui mal comandat— i l’advocacia de l’Estat. Per exemple, si el Ministeri Fiscal, en un escrit de tot just dues línies, insta el jutge Llarena, el magistrat que ha decretat les euroordres, a retirar-les, les ha de retirar. Durant un encontre entre Rajoy i Merkel, a la tardor de 2018, la segona li va dir al primer que fes alguna cosa per alleugerar la pressió sobre el procés. Immediatament després, en l’Audiència Nacional tenia lloc la vista per la llibertat provisional de Quim Forn. Doncs bé, el fiscal va dir que no demanava la presó provisional per ordre de la superioritat. Més clar l’aigua. Malauradament, sí que hi era Vox, que sí que va mantenir la seva petició

Igualment, el govern espanyol podria instar la Fiscalia a posar fil a l’agulla i prémer l’accelerador en el tema Villarejo, arrossegant qui hagués d'arrossegar: funcionaris corruptes i els polítics que els van utilitzar. Això, crearia una atmosfera de confiança sensiblement esperançadora. D’altra banda, l’Advocacia de l’Estat no hauria de rebre instruccions per passar per damunt de totes les iniciatives de la Generalitat, especialment, en matèria educativa i de llengua —model a nivell europeu, recordem— ni coadjuvar a qui ho faci. Si a més, el govern espanyol impulsés una reforma decidida del Codi penal en matèria de rebel·lió, sedició, desordres públics, i altres delictes com la desobediència de funcionaris, el clima seria l’adient. En tot cas, es tracta de reformes molt simples, per a les que cal cert coratge.

Al cap i a la fi, es tracta no només d’enterrar l’esperit patriòtic de la Camarga, sinó de depurar les responsabilitats del deep state, del qual la Camarga-Sánchez Camacho-Villarejo n’és l’exponent més cridaner, però no el més greu, i d’aturar la repressió, cosa que es pot fer, pràcticament de forma instantània. I a partir d’aquí a seure tot el temps que calgui. Als culo di ferro els cal temps. La pilota, un cop més, és a la teulada de la Moncloa.