La campanya va començar amb la finta d'un Pedro Sánchez fent-se l'ofès i presentant una falsa dimissió en diferit i ha acabat amb Rodalies fent una sospitosa fallida, justament lo dia que la gent s'ha de desplaçar per a poder votar. L'estat espanyol, maldestre i barroer, mai no defrauda: ha hagut de fotre cullerada al principi i al final d'una campanya catalana, que, amb unes forces independentistes en baixa forma, ha vist com l'eix nacional perdia pistonada.
Faltaven cinc minuts per a les 20 h i la Junta Electoral encara no s'havia pronunciat sobre si els col·legis haurien d'estar més estona oberts o no, tenint en compte lo caos dels trens i la impossibilitat de molts ciutadans de viatjar allà on estaven empadronats. Finalment va ser que no. Que circulen i que mala sort qui no haja pogut arribar a temps. Quants vots es van dixar d'emetre per culpa de Renfe? Mai no ho sabrem.
Si li expliquéssem tot este tràngol a una persona vinguda de, posem per cas, Finlàndia, sense dir-li on ha succeït, i li demanéssem on creu que ha passat, probablement mos diria que en algun país tercermundista. Estes tupinades no semblen dignes d'un país democràtic. Clar que, en los últims temps, Espanya ha demostrat sobradament que esta paraula no la sap declinar gaire bé.
Ara bé, que Espanya continue fent d'Espanya —res de nou— no lleva que els partits independentistes entonen lo seu propi mea culpa: com han pogut malbaratar la majoria del 52 per cent? Perquè no és que el gruix de la ciutadania haguéssem dixat de ser independentistes, és que hem dixat de creure en ells i la decepció ha de portar-mos a pensar que cal un nou cicle, de lideratges, de plantejaments. També d'entitats socials i sobiranistes. Com deia Miquel Martí i Pol: haurem de fer foc nou.
Les sumes no sumen per a gairebé ningú i, quan ho fan, és d'una manera molt ajustada, potser massa insuficient per a governar amb solvència
Lo PSC, sense fer gaire soroll, ha mantingut la seua massa mobilitzada i, a més, ha passat la granera, sobretot, per casa d'ERC. Lo PP s'apunta a l'onada europea de dretes i arroplega les molles d'un Ciutadans que, per fi, desapareix però que dixa el pòsit d'una manera perillosa de (des)fer política. ERC volia fer ombra al PSC, i Ciutadans gratar el PP i tots dos perden bous i esquelles. És lo que té voler ser marca blanca i frontissa de massa gent, que al final lo votant torna a la pleta original i dixa els invents i els simulacres.
Dels tres partits independentistes amb representació parlamentària, la gran patacada és per a ERC (que perd 13 diputats), seguida de la CUP (que es queda sense grup parlamentari propi). Només Junts millora, però no lo suficient com per a superar els socialistes, ni tampoc per a compensar la pèrdua d'escons dels seus exsocis de legislatura. L'única figura que es manté dempeus és la del president Carles Puigdemont. Vorem fins on pot arribar la inèrcia del seu carisma.
Un altre tripartit, números en mà, seria possible. Però oco! Lo PSC d'ara no és lo de Maragall, i Salvador Illa pot fer bo Montilla, que ja és dir. Tampoc ho té fàcil ERC: si aposta pel tripartit, pot acabar tenint més fuites del votant independentista i si no ho fa i contribuïx a forçar nous comicis, també rebrà càstig. L'estratègia de convocar eleccions anticipades no ha semblat la més encertada, tampoc per als Comuns, que perden encara més pes i s'aferren al possible tripartit com a un ferro roent.
En definitiva, les sumes no sumen per a gairebé ningú i, quan ho fan, és d'una manera molt ajustada, potser massa insuficient per a governar amb solvència. Entren ara en joc pactes, abstencions, intercanvi de cromos i altres tàctiques. En tot cas, la política catalana camina per un terreny incert, los vots socialistes no són tots progressistes, la dreta i la ultradreta pugen, l'esquerra trontolla i la independència porta demora, com los trens. Més val que s'entenguen, entre ells i entre uns i altres facen lo país governable. Si no, a la propera estació baixarem d'este vagó i a cagar a la via.