Els morts també representen moments i llocs. Poc es parla dels morts en vida. Relacions que no tens —afectives o d’amistat— que trobes a faltar com els que ja només hi són en esperit. Amb aquests morts que continuïn vius, els sentiments que us unien estan enceradíssims, i això fa mal.

He tornat a Itàlia per fer una conferència a l’Institut Cervantes de Milà sobre cultura del vi en una cripta enmig de l’exposició dels vestits per les òperes de Teresa Berganza. Em pensava que seria molt més difícil tornar a degustar un capuccino sense melangia. De vegades, el dolor, si es deixa sentir, no és tan gran com la por d'afrontar-lo. L’italià és una llengua terapèutica: com que la majoria de les paraules —incloent-hi els plurals— acaben en vocal, t’obliguen a somriure. També, que els petons es comencin per la dreta i nosaltres per l’esquerra fa que de vegades acabis amb un petó a la boca all’improviso. Sí, els italians fan molt bé els petons, més que la resta. He intentat fer les paus amb el país que més adorava al món, fins que hi vaig viure una llarga temporada.

Entrar a les botigues i dir salve i marxar amb un ciao. Menjar-te un brioix amb gelat per esmorzar. Fer l’aperitiu amb un spritz. Admirar els seus dissenys. I entendre l’estil mirant com es vesteixen. Com els agrada als homes anar ajustats! Sentir el so dels talons en caminar. Una parella discutint per telèfon. Menjar millor a una trattoria que al restaurant. Aquestes sabates sempre tan netes i aquests abrics gairebé fins als peus. Impecables, perquè la moda és una religió. Veure encara dones a la televisió que et recorden les Mama Chicho. Sempre hi ha una Via Venezia o una Piazza Garibaldi. Il pecorino tartufato. La burrata amb la ruca. Les dobles consonants. Les endívies vermelles a la graella. La tagliata amb parmesà. La pasta amatriciana. Els gelats d’avellana. El cafè shakerato. De la finesa dels Barolo al Primitivo di Manduria. 

Fa quatre anys que per fi vaig tallar amb la part italiana que no em deixava ser feliç

Havia fet l’Erasmus el 2002-2003, però res va ser com viure-hi a partir del 2012. I tot perquè no va ser el mateix que els desitjos que m’havia muntat. No va ser el mateix ser estudiant a Firenze que viure com “la senyora de” al Veneto més rural. “Jo de Roma cap a dalt i tu cap avall”. Així ens vam dividir els pretendents amb la Karen, la meva companya d’Erasmus. Només a Roma vam tenir alguna enganxada amb el mateix cantautor. Piccola stella sensa cielo. M’he atrevit a tornar a escoltar totes aquelles cançons que m’havien dedicat. La tua storia tra le dita. Més enllà d’Eros Ramazzotti, Laura Pausini, Lùnapop, Raffaella Carrà i Neck, hi ha Jovanotti, Carmen Consoli, Biagio Antonacci, Fiorella Mannoia, Elisa, Modà, Ligabue, Ron, Giorgia, Irene Grandi, Francesco di Gregori i Pino Daniele. Quan totes les cançons parlaven de nosaltres. Per te che sei il mio grande amore e il mio amore grande. Vol dir no tornar a dir “ti amo” almenys en aquesta llengua transalpina. Margaret Mazzantini, Cinema Paradiso, Fellini, Botticelli i Benigni recitant la Divina Comèdia a Santa Croce. L’amor che move il sole e l’altre stelle.

Després dels meus vuit cognoms catalans, els meus fills són mig italians. Em vaig casar al Duomo di San Gimignano. Recordo viatjant amb dos nadons, sola i amb l’ordinador per no deixar de treballar malgrat que la vida i la no conciliació m’obligaven a renunciar-hi. Miro per les finestres i em veig a mi fent de casalinga. Quan passejava amb el cotxet per les voreres intentant que la meva filla s'adormís, per treure l’ordinador de la bossa amb el canviador i escriure, que l’única feina que em feia recordar que era alguna cosa més que la donna angelicata. El país dels meus somnis va esdevenir el dels meus malsons. Aquella dona que no tenia el valor de ser ella mateixa més enllà de ser mare i esposa. Dels inventors de "les dones sou millors amb les feines de casa", "Israel només s’ha defensat" o "el teu cony ja ha fet la seva feina, que és fer fills". Recordem també que és el país que ha votat dos cops Berlusconi i ara la Meloni. Tot i que encara tenim amics i amigues de sinistra, amb els quals anàvem al centre Leoncavallo, que continua fent de la seva manera de viure un art.

Mai m’han agradat les bruixes, ni per disfressar-me per Halloween. Un cop vaig anar a veure’n una. “Els teus fills han estat fruit d’un amor molt gran, la resta no ha estat com esperaves, però estigues tranquil·la que els teus fills són fruit d’un gran amor”. Sé que qualsevol m’ho hagués pogut dir. Començant per mi mateixa. Però t’haig de dir que aquella frase va ser com posar uns punts a una ferida oberta. Fa quatre anys que per fi vaig tallar amb la part italiana que no em deixava ser feliç. Els meus fills ara em corregeixen al parlar italià i s'enriuen del meu accent. I somriuen quan veuen que torno a escoltar en bucle la que va ser la meva primera sintonia a COM Ràdio Meravigliosa Creatura de Gianna Nannini. Buon Ognissanti!