Les lletres majúscules eren de color verd —com l'estrella de la teua eterna gorreta, en homenatge a l'esperanto, la llengua universal que coneixies i admiraves— i la tipografia del rètol ben característica, avançada per a l'època: Altadill. L'aparador ple de novetats discogràfiques, era un rectangle de vidre amb marc de fusta ataronjat. L'estètica de la botiga tenia un aire al Berlín de l'est, però era Tortosa, on vam tindre la sort de tindre una de les primeres botigues del país dedicada només a vendre discos. Obrir la porta i sentir el dringar de les campanetes era entrar en una altra dimensió, lo temps s'aturava. Ja gairebé no queden botigues com aquelles —potser la Quick de Reus o la Revólver Records de Barcelona—, ni hi haurà responsables tan hospitalaris ni amb lo teu nivell d'expertesa.

Lo senyor Altadill t'assessorava amb criteri i amabilitat. Estimava l'ofici. La seua boutique del disc, a Tortosa, va forjar diverses generacions de melòmans a la ciutat. Més que una botiga era un museu, un petit gran santuari on trobar des de novetats fins a rareses, passant per algun disc prohibit de La Trinca. Durant quatre dècades va atendre el públic ebrenc amb passió, primer en un diminut espai al carrer Santa Teresa, després al carrer Berenguer IV i, finalment, prop la plaça d'Alfons, local on va abaixar definitivament la persiana el 2007. Tot i esta jubilació de cara al públic, la seua fal·lera va continuar vigent i sempre li podies demanar que et reparés qualsevol aparell, des d'un tocadiscos antic (era especialista en la marca Gronignen) fins a una platina de l'any de la picassor. Ja m'agradaria vore per un foradet com deu ser l'immens arxiu que dixa com a llegat.

Altadill va ser una de les primeres botigues de discos del país i el senyor Josep Maria era una institució. Ja gairebé no queden botigues com aquelles, ni hi haurà responsables tan hospitalaris ni amb lo seu nivell d'expertesa.

Josep Maria defensava la justícia social i practicava el sentit de l'humor i la bonhomia. Era una institució, un pou de saviesa i el seu espai es va convertir ràpidament i per mèrits propis en un lloc de referència per al públic especialitzat i també per als aficionats. Ell, mos tractava a tots igual. Més enllà de la part vinculada al negoci, xalava escoltant música i fent-la estimar. De conversa afable i interessant, al seu costat adeprenies sempre, te suggeria i et descobria propostes. A la tenda hi trobaves novetats i relíquies: vinils, videojocs per a ordinador (que en aquella època eren en forma de casset), discs compactes, los cassets de tota la vida i material fonogràfic de tot tipus, a més d'aparells de reproducció infinits i d'última generació d'alta fidelitat. Allí miràvem i remenàvem i, si volies escoltar, te dixava uns auriculars de casc i et feia notar tot de detalls que a tu t'havien passat per alt.

Només tres dies abans de morir vam estar xarrant a la llibreria Viladrich —un altre punt de referència cultural— i encara vas preguntar-me com m'anaven los concerts de l'última gira. Tu, que vas ser el primer punt de venda del meu primer disc i que també a la teua botiga vas organitzar la meua primera firma de discos. Este passat Sant Jordi, a la paradeta de la mateixa llibreria, vas ser tu qui va comprar-me el meu setè i nou treball, l'homenatge a Joan Baez, i em vas demanar que te'l signés. Vaig pensar que s'havien girat les tornes.

Tu en tenies 95, jo m'apropo als cinquanta i ara que reclamem que als cotxes s'hi tornen a instal·lar de sèrie reproductors de CD (per a poder escoltar les cançons en calma i sense dependre sempre dels estrímings i la cobertura), ara que les botigues de discos ja no són actuals i que, al mateix temps, sembla que el vinil torna, i també que mos obliguen més que mai a reclamar la tan necessària pau al món, penso que vas estar sempre a la moda perquè solies dir que la qualitat de so del vinil no ha estat mai superada i que l'esperanto hauria d'haver sigut un punt de trobada i germanor entre els humans. Los teus dos llenguatges universals, la música i la paraula, més necessaris que mai.