Aquest pregó de la Mercè 2026 no va ser només el nostre pregó. Va ser el pregó de totes les botigueres i tots els botiguers. Especialment de totes aquelles dones que han aixecat una persiana cada matí mentre tenien cura també d’una família. I també de totes aquelles persones que, quan trien comprar al comerç de proximitat, estan donant exemple de la ciutat que volen. Perquè comprar no és només comprar. On compres també és una manera de fer barri, de fer xarxa i, si m’ho permeteu, de fer política. És decidir quina ciutat volem: carrers amb llum, amb converses, amb botigues on algú et conegui pel nom.
Les botigueres són dones que, com tantes altres, han treballat dins i fora de casa. Dones que han après a fer mil coses alhora i a fer-les, sovint, amb un somriure darrere d’un "Bona tarda, en què et puc ajudar?". I quan parlo de botigueres, no puc evitar pensar en la meva mare, Maria Febrer. Que és filla de botiguers, com jo, per partida doble. Des de ben petita també anava a ajudar a la botiga dels seus pares. A mi em tocava embolicar ampolles amb paper de fil durant tot l’estiu juntament amb el meu germà Ferran. A ella li tocava netejar el seu trosset de carrer. I va ser així, netejant davant de la botiga, com va conèixer el meu pare, el botiguer del davant al carrer Vallespir. Ella és la meitat del Celler de Gelida, però poca gent en coneix el nom i cognom. Diu que no li agrada ser protagonista, que li fa vergonya parlar, que el somni era del meu pare. Però jo sé que els somnis també es construeixen amb persones que no surten a la fotografia. És ella qui l’ha acompanyat en els viatges per aconseguir aquella fita de fer una botiga especialitzada. Qui li ha fet de recursos humans, de relacions públiques, d’administració, de suport emocional, de cangur, de secretària i de tantes altres coses que no apareixen en cap càrrec ni en cap targeta de visita. És la dona que hi ha darrere de moltes de les coses que s’han fet visibles. I potser això també forma part de la història de tantes botigueres i de les altres dones: fer molt i sortir poc. Us en recordeu que abans moltes botigues tenien l’habitatge a la part de dalt o al fons? La botiga no era només el lloc on es treballava. Era casa, l’escola i el menjador. La meva iaia Rosita no va poder anar a l’hospital per parir. Hi havia massa feina a la botiga a finals de desembre, quan va néixer el meu pare. I el meu avi també va néixer al pis de dalt de la botiga. Al meu pare li agradava Santa Marta, patrona de la restauració i dels cellerers, perquè era l’únic dia de l’any que tancaven la botiga i la seva mare podia descansar. Ara, quan ho expliquem, sembla d’una altra època molt llunyana.
Cada vegada que comprem al comerç de proximitat, estem decidint quin barri volem. Si volem carrers amb vida o carrers convertits en simples llocs de pas. Si volem saber qui ens ven el pa, els llibres, la roba o el vi. Si volem continuar saludant-nos pel carrer
Darrere d’un "Bona tarda" quan entres en una botiga, hi ha algú que et mira als ulls. Algú que et coneix i reconeix. Que sap què busques, què t’agrada i, de vegades, fins i tot què et passa. Et pregunta pels nens, per la mare, per les vacances. Et guarda aquella peça que sap que t’agradarà. I, de vegades, et diu que avui no t’emportis res perquè no ho necessites. Això també és vendre. O potser és molt més que vendre. Perquè una botiga és molt més que quatre parets plenes de productes. La botiguera és una mica venedora, una mica psicòloga, una mica confident i, sovint, una mica cronista de la ciutat. Sap més coses del barri darrere del taulell que darrere de molts despatxos.
Som el que mengem, el que bevem i també som allà on comprem. Cada vegada que comprem al comerç de proximitat, estem decidint quin barri volem. Si volem carrers amb vida o carrers convertits en simples llocs de pas. Si volem saber qui ens ven el pa, els llibres, la roba o el vi. Si volem continuar saludant-nos pel carrer. Perquè darrere de moltes de les persianes que encara s’aixequen cada matí, hi ha una dona que ha dedicat una vida sencera a sostenir-ne moltes altres. I jo, quan penso en totes elles, penso en la meva mare. I em sento profundament orgullosa de ser filla d’una botiguera.