Elevo tots els mea culpa necessaris per l’expressió políticament incorrecta que inspira aquest article, però sincerament, ja n’hi ha prou. Prou, prou, prou! Prou d’atacs a la llengua catalana, prou d’atacs a l’escola catalana, prou d’utilització dels càrrecs públics per a violentar, menysprear i atacar la llengua catalana. I prou de tants botiflers que s’escuden en la seva condició de catalans, per violentar, menysprear i atacar la llengua catalana. Potser és hora d’anomenar-los pel seu nom, encara que sembli un anatema, en els temps de la correcció política, però quan la història ens ha dotat d’una expressió que els defineix de manera ben explícita, no veig motius per obviar-la. Sí, són botiflers, uns botiflers 2.0, hereus de la trista nissaga de catalans que han treballat en contra dels interessos de Catalunya i en favor de la colonització del nostre país.

 

És evident que el terme és anacrònic i que la realitat actual és més diversa i complexa que la del 1714, quan Felip V va esclafar els nostres drets polítics i culturals, i va cercar catalans còmplices per consolidar la seva dominació violenta sobre Catalunya. Allò va ser un intent d’extermini de la nació catalana, suportat per tots aquells que varen optar pels interessos dels Borbons ocupants, en lloc dels interessos legítims dels catalans. I ara, posats els correctors que obliga el pas del temps, hi ha paral·lelismes que són incontestables.

Podria dir-ho amb més elegància, però perdonin la confessió, no en tinc ganes

Al capdavall, què fa Dolors Montserrat, per exemple, quan maniobra, abusant del seu càrrec de presidenta de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, per enviar una delegació d’eurodiputats espanyolistes i ultres contra l’escola en català? Què és, si no botiflerisme de manual, aquest permanent atac d’uns catalans contra el seu propi idioma, malgrat la situació de feblesa política i social que pateix el català? La tal Montserrat sap perfectament, com ho saben aquells que conformen el seu grup de pressió, que el català és un idioma en situació de risc, que pateix una agressió històrica que l’ha afeblit i l’ha situat al llindar de la seva supervivència, que hem perdut àrees senceres de parla de l’idioma, que el procés d’espanyolització ha estat minuciós, persistent i infatigable durant tres segles, que hem tingut èpoques de prohibició absoluta i que, a hores, d’ara, té enormes dificultats per mantenir-se. Ho sap perfectament, però dedica els seus esforços i la seva influència política a ajudar a destruir-lo. Treballa, doncs, al servei de la nostra colonització lingüística, i ho fa sense vergonya, ni escrúpols. Li és igual que el relator especial de l’ONU per a les minories denunciés el discurs de l’odi i la intolerància xenòfoba d’alguns polítics respecte a les minories lingüístiques, com també expressés la preocupació i demanés revisar les lesives i ideològiques sentències del TSJC contra el català a l’escola. Li és igual l’ús partidista del seu càrrec, i el “malbaratament de fons públics”, com denuncia el president de Plataforma per la Llengua, a l’hora de muntar un xou catalanòfob, que hauria de ser impropi en ple segle XXI. Li és igual tot perquè està al servei d’una causa que deu considerar superior: l’intent de destrucció de la identitat catalana, definitivament substituïda per l’espanyola. És, doncs, una catalana que treballa contra la seva llengua. És, doncs, una botiflera.

Podria dir-ho amb més elegància, però perdonin la confessió, no en tinc ganes. L’agressió al català és permanent, infatigable i molt agressiva i si no ens defensem amb tota la nostra força, no aconseguirem fer-lo sobreviure. Després de tres segles de persistència en mantenir el català, malgrat les enormes dificultats que hem patit, ara estem en un punt d’inflexió que podria ser letal. No és temps d’ambigüitats políticament correctes, sinó de denunciar els que ens agredeixen. Temps de parlar clar. Clar i català.