Ada Colau té una idea de ciutat i una obra de govern que l’avalen. O que pot manipular discursivament, més o menys, perquè l’avalin. La campanya electoral de les municipals a Barcelona ha esdevingut una mena de joc dels disbarats. En aquest context, el processisme esquerranós de l’alcaldessa, que en una campanya amb cara i ulls hauria d’haver estat fiscalitzat, ara ens fa l’efecte d’estabilitat. A Barcelona encara hi ha desnonaments —però ara és culpa de la Generalitat, és clar—, el turisme està desbocat, els barcelonins creuen que la neteja és el segon problema de la ciutat i el 2022 va tancar amb un preu rècord del lloguer a la capital. Aquí cal incloure-hi que el català es troba en estat moribund i que, per pal·liar-ho, l’alcaldessa va proposar una campanya de tiktokers als instituts de la ciutat. Però Ada Colau té presència institucional i la gràcia de dominar els principals temes d’un debat electoral al costat d’elements disposats a dir la primera animalada que els passa pel cap a canvi d’un nanosegon d’atenció del votant.
Colau té presència institucional i la gràcia de dominar els temes d’un debat electoral al costat d’elements disposats a dir la primera animalada que els passa pel cap a canvi d’un nanosegon d’atenció
Els candidats han igualat el nivell per baix i l’alcaldessa ha quedat entremig. És el problema de pensar les campanyes contra un fantasma, contra un monstre. El monstre acabes sent tu perquè et construeixes el discurs al voltant de la pitjor idea del contrincant i, per contrarestar-lo, et posiciones sempre tan lluny d’ell com et sigui possible. Ho fas encara que això et porti a defensar les idees més absurdes de la manera més extravagant. Encara que t’aboqui al ridícul. Mentrestant, l’alcaldessa té poca feina: semblar coherent i arrapar-se al discurs buit de la Barcelona multicultural i dels barris, que ho dota tot d’un vernís de coloraines especial. I prometre arbres i voreres, és clar. Colau és la millor simplificant consignes i, arribat el maig del 2023, ha aconseguit que la resta semblin desesperats disposats a qualsevol cosa i n’hi hagi prou amb viralitzar una fotografia de Consell de Cent a Twitter per remar a favor de l’alcaldessa.
L’alcaldessa té poca feina: semblar coherent i arrapar-se al discurs buit de la Barcelona multicultural i dels barris, que ho dota tot d’un vernís de coloraines especial
Ada Colau fa temps que no plora. Sembla una diferència menor però no ho és. Tampoc ho és la manera com va vestida —malgrat l’esbroncada que li va caure a l’alumna de Periodisme que li va preguntar sobre el tema— o el distanciament del to cridaner i populista. Engruneta a engruneta i amb una estratègia política pensada a llarg termini, ella i els seus han aconseguit que agafi la idea que quatre anys més de Colau és el mal menor sobre la taula. L’han revestida del càrrec perquè, aprofitant-se de l’instint més conservador de tots, el de l’aversió al canvi, basti amb un ventall de candidats mediocres a l’altra banda per convertir el “puta Colau” en un “almenys no fa passar vergonya”. Amb dues setmanes n’hi pot haver prou per esborrar els últims quatre o vuit anys de por a la vinguda de l’Apocalipsi si seguia governant Colau. Amb uns insults gruixuts de Desokupa i les superilles enllestides a temps, n’hi pot haver prou perquè els nostres amics independentistes votin una alcaldessa espanyola. Tot això, només amb una mica de pinso.
La capital està abocada a la força centrifugadora de l’Estat i Trias i Maragall han preferit badar parlant del tramvia per la Diagonal que presentar propostes palpables per aturar aquesta inèrcia
El pitjor d’aquesta campanya a Barcelona és que no hi ha hagut cap candidat que hagi entès que l’única manera de deixar en evidència Colau sense semblar un tocacampanes és posant el conflicte nacional al centre del debat. Ni un. Rebutjar el paper de sucursal de Barcelona i disputar l’hegemonia a Madrid no ha estat la prioritat de ningú. La capital està abocada a la força centrifugadora de l’Estat —sobretot en termes culturals, els més palpables a la ciutat— i Trias i Maragall han preferit badar parlant del tramvia per la Diagonal i l’adveniment del llop de la sociovergència que presentar propostes palpables per aturar aquesta inèrcia. S'han estimat més jugar a les consignes de Colau que bastir un projecte de ciutat que treballi a favor del país i, en el seu terreny, Colau els ha guanyat. No els ha guanyat en termes electorals, per a això encara queden uns dies, però els ha guanyat en termes de control dels marcs de l’opinió pública. Ens hem passat vuit anys queixant-nos de com de desnacionalitzada està Barcelona i de com els catalans ens n’hem d’anar de la ciutat i al final votarem en funció de si ens agraden o no ens agraden les voreres que ha fet Colau. Tot això és mèrit seu i, com a mínim, es mereix un reconeixement.