El drama de Catalunya en aquests moments no és que Espanya vulgui esborrar-la del mapa. Això passa des de fa més de tres-cents anys i, per tant, no és res que vingui de nou. Està molt bé, doncs, queixar-se i lamentar com són de malvats els governants espanyols —unànimement preocupats per la sacrosanta unitat de la pàtria independentment de les sigles a què pertanyin— perquè volen aniquilar els catalans, però de res no serveix si les paraules no van acompanyades d’accions. El problema real de Catalunya, el de fons, és que ara com ara no té líders polítics ni partits capaços de canalitzar la indignació dels seus ciutadans envers Espanya i donar-hi sortida en forma d’aposta decidida cap a la independència. I és així perquè tots ells van dimitir les seves responsabilitats l’octubre del 2017.

No té raó Artur Mas quan diu que “és una possibilitat que a les eleccions vinents sigui el primer cop en què siguin els catalans els primers que abandonin la idea de l’independentisme”. No té raó i ho sap. Però com que és un polític molt hàbil s’ha afanyat a posar-se la bena abans de la ferida, davant l’opció que cada cop pren més cos d’una abstenció massiva de l’electorat independentista a les pròximes eleccions al Parlament, i ho ha fet en una doble direcció, amb l’objectiu de traslladar la càrrega de la prova dels dirigents polítics als votants. D’una banda, nega la major, que els partits actuals, ERC, JxCat i la CUP, hagin abandonat l’independentisme, i atribueix als electors la retirada del suport com una decisió desvinculada de l’actuació d’aquestes forces polítiques. De l’altra, agita el fantasma de la por per responsabilitzar el votant independentista del fet que a la pròxima legislatura no hi hagi per primera vegada una majoria sobiranista i fer-lo culpable de les conseqüències que se’n puguin derivar. És una argumentació molt perversa, però és el mecanisme que han activat uns partits que s’ho veuen venir no a les eleccions catalanes, previstes per a principi del 2025 si Pere Aragonès pot esgotar el mandat, sinó abans i tot a les municipals del 28 de maig, a les espanyoles de final també d’aquest 2023 i a les europees del 2024.

L’independentisme no té cap partit que el representi ni cap líder que sigui capaç de traduir l’anhel d’independència d’una part molt substancial de la societat catalana en acció política

Que una majoria de l’electorat independentista es quedi a casa a les pròximes cites amb les urnes no significarà, en conseqüència, que de cop i volta, després de reivindicar la independència de manera sostinguda pel cap baix des del 2010, hagi deixat de creure-hi com a única solució per evitar que Espanya esborri efectivament Catalunya del mapa. L’únic que voldrà dir és que ha deixat de confiar en uns partits que fins ara l’han enredat, quan no traït, perquè ells sí que han renegat de la independència, i que l’argument bé de la llagrimeta bé de la por, o tots dos alhora, ja no serveixen per ensarronar-lo un cop més. I és que tal com estan les coses actualment, l’independentisme no té cap partit que el representi ni cap líder que sigui capaç de traduir l’anhel d’independència d’una part molt substancial de la societat catalana en acció política. Tots plegats hi van renunciar l’endemà de la fictícia declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 al Parlament, si és que alguns no ho havien fet el mateix dia 1. Malgrat tot, la massa crítica de l’independentisme hi continua sent. Desmobilitzada pels partits i cansada d’aquests partits, però a l’expectativa que un nou partit, o partits, i un nou líder, o líders, que ara no se sap on són ni si hi són, agafin les regnes i posin de debò rumb a la independència.

Mentrestant, i per molt que el 129è president de la Generalitat intenti capgirar-ho, la responsabilitat del que passi serà exclusivament de les formacions polítiques catalanes i dels seus dirigents, que no han complert el compromís de conduir el país fins a la independència i han preferit continuar fent la viu-viu a l’ombra de l’autonomisme espanyol. De manera que en aquest escenari el més lògic és que l’elector independentista s’abstingui en tantes eleccions com calgui mentre això no canviï. El que no ha sigut gaire normal és que fins ara hagi anat votant unes sigles determinades com a mal menor, amb el xantatge que si no ho feia manarien els partits espanyolistes i unionistes. Però ha arribat un moment que el crèdit s’ha acabat, i a partir d’ara cadascú haurà d’actuar en conseqüència, perquè, tal com va proclamar molt encertadament Lluís Llach, “el que és una vergonya és tenir un govern autonomista votat per independentistes”.

No n’hi ha prou de definir-se com a independentistes, com ho continuen fent ERC, JxCat i la CUP, cal ser coherents a l’hora de traduir les paraules en fets, que és justament el que no fa cap dels tres des que aviat farà sis anys que van plegar veles. Amb tot això no és estrany que sobretot ERC i JxCat —la CUP fa temps que no se sap exactament a què juga— temin que una acció coordinada del moviment independentista per prescindir d’ells en el nou cicle electoral, un boicot en forma d’abstenció, de vot nul o del que sigui, pugui deixar-los fora de combat i en situació força precària si resulta que s’han de passar gaire temps a la intempèrie sense la menjadora del poder. I així s’entenen millor segons quines posicions i es comprèn que els nervis comencin a aflorar a mesura que s’acosta el primer test, el de les eleccions municipals. Les declaracions recents de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, deslegitimant el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 no poden ser més eloqüents de fins a quin punt els partits catalans han estafat el votant independentista.

Artur Mas ha sostingut sempre que la independència no es farà sense els partits. Aquí sí que té raó. Però ell, que a part d’hàbil és també un polític prou llest, sap perfectament que, digui el que digui, amb els partits actuals no es pot anar enlloc, que en calen de nous i que calen nous líders que tinguin el carisma suficient per posar-se al capdavant del moviment i, a diferència del que no van fer els dirigents que hi havia l’octubre del 2017, conduir-lo a bon port. De moment, però, sembla que tocarà esperar.