Un somni recurrent del comú seria el d’haver pogut viure presencialment els moments estel·lars de la humanitat. En el meu cas particular, m’hauria encantat fer de cambrer a les trobades vieneses de Wolfgang Mozart i Lorenzo Da Ponte, tot just quan els meus dos estimats amics preparaven la revolució del Dom Joan; gaudir d’una sobretaula i del posterior passeig matemàtic amb el mestre Immanuel Kant, tot xerrant de l’imperatiu categòric i la pau perpètua, i encara també presenciar un assaig de la Novena de Mahler amb el meu idolatrat Leonard Bernstein, que acabés amb un got de whisky a la terrassa de l’Avery Fisher Hall, tot contemplant les cascades del Lincoln Center. Però també hauria xalat de valent si hagués pogut viure l’instant precís en què, dins d’un cau sòrdid del Departament d’Educació i Formació Professional, algú decidí que seria una bona idea enviar la bòfia a escola.
Segons hem llegit i és notícia, els nostres responsables educatius han pensat que —després d’una sonada vaga dels mestres, fatigats que la societat els exigeixi l’educació integral dels infants... al preu de cobrar una punyetera merda— resultaria una bona pensada garantir la pau de catorze instituts del país a base d’enviar-hi agents de policia, en allò que els cursis anomenen una “prova pilot”. Cal aclarir de bell antuvi que aquests carabiners (als quals, en teoria, no preparen per aital comesa durant la formació llur) anirien a classe desarmats i amb vestimenta de paisà, no fos cas que els nanos —en contemplar una pipa i l’uniforme negrevermell reglamentari dels Mossos— experimentessin una crisi epilèptica. Però, com s’han afanyat a dir els mestres, la iniciativa és inquietant perquè tenyeix la crisi educativa com un afer de seguretat ciutadana i els pobres alumnes com a futurs esvalotadors.
Fer veure que vivim a un dels millors països del món, com deia recentment el president Illa, mentre hom situa uniformats a les aules... és un regal per a Sílvia Orriols
Si hi ha manca de seguretat a les escoles, cosa que servidor desconeix, diria que la millor manera de pal·liar-la no és asseure la bòfia al pupitre, sinó incentivar que les nostres aules estiguin menys massificades, que els centres gaudeixin de prou professionals per assumir una quota creixent de nouvinguts, i que la comunitat educativa tingui prou suport de mediadors, psicòlegs i tècnics en integració social per poder fer la seva feina amb les garanties educatives mínimes. Des del punt de vista de l’oportunisme polític, resulta si més no curiós que algun crani privilegiat del Govern hagi imaginat que —insisteixo, tot just després de grans mobilitzacions de mestres!— és una bona idea infiltrar la pasma a les aules. Al seu torn, sembla delirant que els polítics que malden per dotar de més autoritat els nostres mestres acabin pixant-s’hi a sobre a còpia d'americanitzar l’educació dels catalans amb l’ajuda dels agents de la BRIMO.
A banda de tot això —que podrà entendre qualsevol intel·ligència superior a la d’una cadernera—, el PSC hauria de veure com aitals mesures policials (les quals tracten l’Hospitalet de Llobregat i altres poblacions del país com si fossin fucking Harlem) són una passada de gol impecable per a tota la demagògia d’allò que els seus propis agents polítics anomenen “la dreta radical”. Fer veure que vivim a un dels millors països del món, com deia recentment el president Illa, mentre hom situa uniformats a les aules... és un regal per a Sílvia Orriols i el seu entorn, que només ha de xutar lleugerament la pilota per dir als catalans que el Govern fingeix una normalitat pacífica mentre entafora els Mossos a les aules per controlar els adolescents de pell bruna. S’ha de ser molt, però que molt ruc, per no entendre tot això, i em costa molt pensar que una política ben formada com la consellera del ram no ho intueixi.
Espero que el Govern reaccioni amb rapidesa i oblidi ben aviat aquesta martingala que no té ni cap ni peus, que deixi de subsumir l’educació a un punitivisme de pa sucat amb oli, el qual, per a acabar-ho d'adobar, situa les nostres forces de seguretat en una tessitura notòriament incòmoda. Potser ens caldria un protocol molt més senzill —escassament policial—, consistent a educar la majoria dels pares catalans per fer-los entendre que l’autoritat dels professors és més indiscutible que la suposada intel·ligència dels seus plançons. Només amb aquesta mesura, altament revolucionària, potser aconseguiríem unes aules més segures, uns estudiants més desvetllats i, sobretot, més tranquil·litat per als nostres pobres mestres, que no només deuen estar fatigats d’alumnes i papis grollers, sinó d’invencions de bomber amb les que només s’ajudarà a tots els que voldrien retornar l’educació al paleolític.