Els records que tinc de la mort de Francisco Franco els explico al llibre que acabo de publicar, titulat: Los felices ochenta. El llibre té un capítol introductori dedicat a aquell període post mortem de la bèstia del Ferrol, perquè els vuitanta no haurien estat els mateixos si el dictador no hagués mort indignament al llit i amb l'"atado y bien atado" dibuixat als llavis com a darrera voluntat.

Cinquanta anys després, ens alarmem quan els joves coneixen tan poc els estralls físics i morals que va provocar la dictadura, que han blanquejat la bèstia fins al punt que no saben res d’ella, ni dels crims perpetrats, i el 21% se’n declara partidari. Del dictador, ben segur, en coneixen els descendents, ara nets i besnets, que viuen a cuerpo de dictador amb la fortuna acumulada durant la dictadura. No hi havia cap empresa creada a escala nacional en la qual la família no posés el cassó en forma de comissió o d’accions. Veure els descendents del cabdill i del furt protagonitzant pàgines de la premsa del cor mitjançant bodes o ensenyant cases, faria caure la cara de vergonya a la població de països com Alemanya, a pesar de comptar amb un partit de nova creació que fa certa ferum de nostàlgia gammada. En un país normal, un cop establerta la democràcia, la fortuna acumulada per la família Franco hauria d’haver estat requisada, però se’ls va deixar lliures com vaques sagrades, campant pels latifundis de la Península com si aquests formessin part del seu xalet privat.

Si aquesta joventut no sap qui va ser Franco i el que va significar en un país espoliat pels addictes al Règim, no és culpa seva, ni se la'n pot fer responsable quan els primers blanquejadors van ser els impulsors de la Llei 46/1977,  publicada al BOE el 17 d’octubre de 1977 i que es coneix com la Llei d'Amnistia. Amb l’excusa de ser generalista, aquesta llei nocturna i traïdora cercava perdonar tots aquells que haguessin comès textualment “actes d’intencionalitat política, qualsevol que hagués sigut el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes realitzats amb anterioritat al 15 de desembre de 1977”. Una llei feta, bàsicament, per salvar el coll dels franquistes i el coll de la jove democràcia. Sense la Llei d’Amnistia, els franquistes haurien demanat la insurrecció als militars fidels a l’Antic Règim.     

Sempre vaig tenir en gran estima la transició argentina, pel fet que hagués tingut, com a acte imperatiu, portar al banc dels acusats l’any 1985 a quasi tots els militars de la junta colpista. I encara que la transició va ser modèlica, els polítics encarregats de democratitzar l'Argentina han d’assumir gran part de la responsabilitat per l’arribada de Milei. Quaranta anys després de 1985, que hi hagi al capdavant del govern argentí un anarcocapitalista nostàlgic de la junta militar de Videla, delata als que van tenir cura de la democràcia de les Provincias Unidas del Río de la Plata.   

Passats els anys, declarar-te antifranquista et converteix en un convers de la democràcia 2.1 i un destructor de la conciliació nacional

Sense judicis a Espanya, la Transició va fer de l’anormalitat una normalitat, i qui no es declarava antifranquista no era acceptat per vergonya al club de la política. Passats els anys, declarar-te antifranquista et converteix en un convers de la democràcia 2.1 i un destructor de la conciliació nacional. I aquests revisionistes solen concloure el discurs de garants de la pau nacional amb la frase “la democracia que nos dimos entre todos”, o de la Constitució que també, es veu, ens vàrem donar entre tots. La qüestió és impedir obrir les finestres per fer desaparèixer l’olor de merda. Les dificultats per tirar endavant la llei de la memòria històrica és la demostració de la podridura d’un sistema que vol condemnar a l’amnèsia els anys anteriors a la Llei 46/1977. 

Hi va haver molts franquistes en aquest país. Dir el contrari, seria mentir. I aquests franquistes van acceptar la democràcia talment com varen acceptar una modernitat útil per als seus interessos, i varen seguir ocupant els poders de l’Estat i deixant-los en herència a la seva parentela per un suposat dret de conquesta. Es tracta d’un franquisme sociològic que creu que el poder és seu i que malviu en l'oposició com els militars colpistes del 23F malvivien en la democràcia. En el fons, això de ser demòcrates els ha permès donar lliçons de democràcia sense condemnar mai el franquisme, una paraula tabú. 

Que els joves no sàpiguen ben bé qui era el Generalísimo es culpa d’una democràcia que ha crescut adoctrinant les noves generacions en l’oblit. I si no, recordem aquell helicòpter que va solcar els cels fins a aterrar lliure de pecat a la localitat de Mingorrubio. Fa cinc anys que varen exhumar el cos del Caudillo del Valle de los Caídos, i el que semblava un fet necessari per a la salut democràtica va quedar com una excentricitat d’un govern progressista. Enterrat al cementiri de Mongorrubio, la tomba de Franco és un lloc de pelegrinatges furtius i no tan furtius.

Declarar-se admirador de Franco ja no t’exclou d’acabar ocupant un seient al Congrés dels Diputats. Tot això del franquisme està ara tan naturalitzat que fins i tot gran part dels protagonistes de la Movida madrilenya, molts d’ells, fills de la burgesia acomodada franquista, s’han atrevit a treure’s la careta ideològica. Si als vuitanta es declaraven seguidors de l’alcalde Enrique Tierno Galván per enrotllat i per ser un impulsor crematístic d’un moviment cultural caracteritzat per tenir molt més pa que formatge, actualment són declaradament ayusistes o descaradament nostàlgics de l’Espanya autàrquica, lliure d’ideologies disgregadores. I si ells, com tants d’altres que van viure les calamitats del franquisme, no són declaradament antifranquistes, com podem exigir a la joventut un esperit combatiu contra un règim i un dictador que els sembla del paleolític? La deixadesa memorialista no ha sigut una distracció, sinó, més aviat, un error calculat i consensuat. José María Aznar, un dels amnistiadors morals del franquisme, ja ho va dir: “preocupa’t del què, mai del perquè”.