No hi ha prou adjectius per definir què i com és la justícia espanyola. Per molt que es qualifiqui de sectària, intolerant, esbiaixada, dogmàtica, intransigent, fanàtica, partidista, tendenciosa, doctrinària, parcial, endogàmica, injusta..., sempre falta que si un atribut que si un epítet per poder acabar d’emmarcar correctament les actuacions de la majoria dels seus representants. Alguns dels quals no paren de sorprendre amb comportaments cada vegada més fora de lloc i impropis de la judicatura d’un estat que presumeix de democràtic, talment com si perdessin el món de vista quan es tracta de perseguir tot el que soni a català i tothom que tingui res a veure amb Catalunya.

A mesura que s’acosten els nous terminis per aprovar la llei d’amnistia —demà passat ha de tornar a superar el tràmit en comissió al Congrés i, si tot va bé, el ple podria donar-hi via lliure dijous de la setmana entrant— i els partits, bàsicament el PSOE i JxCat, espremen les negociacions perquè no fracassi de nou, els jutges han tornat a la càrrega. L’estrella de la colla ha continuat sent el magistrat de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón, que finalment s’ha sortit amb la seva. No ha defallit en l’intent d’incriminar com sigui per terrorisme Carles Puigdemont en el cas Tsunami Democràtic i fins i tot s’ha permès alliçonar Suïssa, acusant-la de “biaix polític” per no donar-li informació sobre la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Faria riure, si realment no fes pena, que un jutge que faria temps que hauria d’estar apartat de la carrera judicial per prevaricar de manera reiterada s’atreveixi a valorar el comportament d’un dels països amb una tradició democràtica més sòlida i reconeguda del món.

Alumne avantatjat sembla que n’ha sortit el titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que instrueix el cas Volhov i que també fa temps que està disposat a encausar el 130è president de la Generalitat pel que sigui: per terrorisme, per alta traïció, per malversació de cabals públics o pel que li diguin els informes que per a l’ocasió li elabora la Guàrdia Civil. I un altre que no es queda enrere és tot un president d’una instància com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos, que, fent gala de la seva imparcialitat, s’ha pronunciat en contra de la llei d’amnistia senzillament per motius ideològics. Una presa de posició inaudita en qualsevol sistema democràtic que l’hauria d’inhabilitar per jutjar, tal com està previst —i malgrat que fa quatre anys que té el mandat caducat a causa del bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per part del PP—, dirigents d’ERC imputats en la causa catalana —Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga— i que si, com sembla, la llei tira endavant, poden ser-ne beneficiaris. Un cas evident de conflicte d’interessos.

El moviment independentista català no és violent i, per tant, cap dels seus integrants, ni els dirigents polítics ni els activistes anònims, no és un terrorista i cap de les seves accions no és constitutiva d’un delicte de terrorisme

En un país amb la mena de judicatura que hi ha a Espanya, però, totes aquestes conductes tenen premi i, com era de preveure, el Tribunal Suprem ha acceptat la tesi de Manuel García-Castellón i, en contra fins i tot del parer de la Fiscalia, obrirà una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont pel cas Tsunami Democràtic amb l’únic objectiu d’apartar-lo de l’amnistia. La sala que ho ha avalat estava integrada, entre d’altres, per Manuel Marchena, el president del tribunal que va jutjar i condemnar els dirigents d’ERC i el PDeCAT (ara JxCat) pel referèndum de l’1-O, i Carmen Lamela, la jutgessa que quan era a l’Audiència Nacional va inculpar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Dos magistrats amb una inventiva reconeguda, capaços de fabular tot el que calgui per tal de tergiversar la realitat a fi i efecte que aquesta no els espatlli la imputació i poder criminalitzar un nom determinat no ja per ser independentista, sinó pel simple fet de ser català. I també en formava part Julián Sánchez Melgar, fiscal general de l’Estat en l’última etapa de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol.

A més del 130è president de la Generalitat, el Tribunal Suprem també accepta investigar el diputat d’ERC Ruben Wagensberg —que fa poc se’n va anar a viure a Suïssa per evitar precisament la detenció per aquest cas—, en tant que considera que l’actuació de Tsunami Democràtic va superar l’àmbit de Catalunya, perquè si no, en ser aforat, el tribunal competent seria el TSJC. La resta d’implicats, en canvi, entre ells Marta Rovira, els deixa en mans del mateix Manuel García-Castellón, que a la vista dels fets cal suposar que els mantindrà caigui qui caigui la imputació per terrorisme. Per justificar la seva decisió, la sala del Tribunal Suprem que ha dictaminat sobre la qüestió ha recorregut a la trampa d’equiparar l’activitat de Tsunami Democràtic amb el “terrorisme de carrer” amb què es van batejar les accions de la kale borroka a Euskadi quan ETA encara actuava. I amb insinuacions, mitges veritats i arguments retorçats s’ha passat pel folre els drets i les llibertats més elementals, en un moviment “molt difícil d’entendre jurídicament” i “impropi d’un tribunal independent i seriós”, com l’ha qualificat, per exemple, l’exlletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías.

A desgrat del que digui una judicatura absolutament pervertida i convertida en casta excloent, sense violència no hi ha terrorisme. La violència, en qualsevol de les accepcions que recull el Codi Penal espanyol, és condició imprescindible perquè hi hagi terrorisme. I ja s’hi pot posar com vulgui: el moviment independentista català no és violent i, per tant, cap dels seus integrants, ni els dirigents polítics ni els activistes anònims, no és un terrorista i cap de les seves accions no és constitutiva d’un delicte de terrorisme. Arribats en aquest punt, és obvi que la maniobra, tot i que no sembla que hagi de tenir gaire recorregut jurídic en la mesura que es tracta d’una argúcia merament política, sí que té un doble efecte més o menys immediat. D’una banda, i si no és que la llei acaba contenint alguna clàusula en sentit contrari, Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg no podran acollir-se d’entrada a l’amnistia, que és justament per això que s’ha orquestrat tot aquest estratagema. I, de l’altra, en trobar-se respectivament a Bèlgica i Suïssa, si de cas, seran primer les justícies de tots dos països les que hauran de pronunciar-se sobre el cas. L’helvètica ha deixat clar què en pensa i la belga també ha donat unes quantes mostres que no li agrada que li facin passar bou per bèstia grossa. Això, a més, després que ni la Comissió de Venècia hagi vetat la llei com li havia demanat el PP.

Tan llestos que es pensen que són i l’únic que fan és banalitzar el terrorisme. Amb raó, víctimes d’ETA i dels atemptats gihadistes del 17-A a Barcelona i a Cambrils han alçat la veu per clamar que se senten insultades. Perquè banalitzar el terrorisme sí que és propi d’un biaix polític pervers. És clar que a ells tant els és.