La primera norma del Club d’Apologetes de Josep Pla és que ningú no parla sobre el Club d’Apologetes de Josep Pla, però tots els integrants sabem què significa formar-ne part: haver aconseguit que algú que no ha llegit mai res de Pla acabi fent-ho. És això, de fet, el que ens converteix en membres de facto del Club, sempre que aquest nou lector a qui hem descobert l'univers planià ho expliqui, és clar. La persona que me'l va descobrir a mi va ser el Martí V., germà d’un dels meus millors col·legues i que fa deu anys va recomanar-me llegir El pagès i el seu món un dia que parlàvem de llibres. “Pla? Em fa mandra, i a més, és de dretes!”, li vaig dir jo, però em va convèncer dient-me que si llegia aquell llibre em semblaria veure escrit en un paper tot allò que em passa pel cap quan entro al bar del meu poble i sento les converses dels vells jugant al dòmino. Tenia raó, per això el dia que em va demanar acompanyar-lo al Club per acreditar que havia acomplert la seva missió, no vaig dubtar a anar-hi.

Era un vespre humit i a Llofriu hi feia fred. En picar a la porta, algú des de l’altre cantó va demanar-li al Martí la paraula secreta. “Com que hi ha tanta _ _ _ _, han hagut de clausurar la universitat”, es va sentir en boca d’una veu enrogallada. “Grip”, va dir el Martí sense dubitacions, i la porta es va obrir. Un cop a dins, vaig veure a gent tan diversa i aparentment allunyada entre sí com Arcadi Espada i Xavier Bosch, Cristina Badosa i Enric Vila, Jordi Pujol i Josep Lluís Carod-Rovira, ja que juntament amb el Barça, Josep Pla és l’única força viva de Catalunya capaç de posar d’acord a tothom. Això sí, cap d’aquestes persones no s’anomenava pel seu nom, sinó per un número després de l’acrònim d’Apologeta Planià. L’home que va proposar-me asseure’m i explicar què hi feia allà, per exemple, es deia A.P. 13, i no va ser fins a temps després que vaig saber que es tractava de Xavier Febrés. Davant la mirada atenta de tothom, vaig confessar que havia arribat a Josep Pla gràcies al proselitisme que me n’havia fet el Martí V., que a partir d’aquella nit va passar a anomenar-se A.P. 4177.

Validada la missió del meu apologeta planià, immediatament la senyora A.P. 1032 em va acompanyar de nou a la porta per marxar mentre jo li preguntava, en va, si era o no Empar Moliner. Vaig decidir fumar com un carreter per apaivagar l’espera mentre el Martí no sortia, però no fumava per matar el temps, sinó per trobar l’adjectiu correcte. Si en un futur volia formar part d’aquell club, abans de res havia de llegir prou llibres de Pla per confirmar si aquell enamorament a primera vista que havia patit amb El pagès i el seu món era un amor estomacal o un amor cerebral. És a dir, si l’impacte de Pla en la meva vida era una qüestió de la rauxa que espero sentir quan llegeixo un llibre o del seny que m’agrada descobrir en aquells paràgrafs d’una obra literària que semblen descriure el que justament ens passa pel cap i no sabem dir. Després d’uns quants llibres, entre els quals El quadern gris, Viatge a la Catalunya Vella, Cartes d’Itàlia i Notes disperses, vaig confirmar que sí: Pla ho tenia tot. Qui no ho sabia, però, era el Pau V., el meu gran amic de l’ànima que justament aquell estiu va decidir anar a treballar a Xile, ben lluny d’aquí, després d’una bona oferta laboral.

Dies abans de fer les maletes i deixar mitja vida enrere, vam quedar per acomiadar-nos i em va portar al Far de Sant Sebastià, atès que la seva família té un apartament a Calella de Palafrugell. Mentre bevíem una copa de vi blanc amb el mar de fons, em va confessar que li feia por una cosa: enyorar Catalunya. Vaig alçar la vista, vaig mirar a l’horitzó i vaig dir-li que l’endemà mateix anés a Palafrugell, s’apropés a la Fundació Josep Pla i comprés El meu país. “Quan t’enyoris, llegeix Josep Pla i serà com tornar a casa”, li vaig dir. Al dia següent, obedient, el Pau va anar a comprar-se el llibre, i de retruc es va endur també La vida amarga. Mig any més tard, quan ell ja s’havia instal·lat la mar de bé a Santiago de Xile, un dia va enviar-me un uàtzap que no he oblidat mai: “Gràcies pel que vas recomanar-me, m’he enganxat als llibres de Pla i ja li he dit a mon pare que me’n porti més ara quan vingui a veure’m”.

Havia acomplert la meva missió, però tenia un problema: el Pau vivia a quinze mil quilòmetres, i fins que no tornés no podria validar-me davant del Club. Fins i tot vaig intentar que hi fes alguna cosa l’A.C. 2066, el meu bon amic Joan Safont. Potser es podia fer un Zoom, o alguna mena de confirmació telemàtica, però res. Vaig haver d’esperar quasi set anys, doncs, amb quatre Champions del Madrid, una pandèmia i desenes de llibres més de Pla pel mig. Finalment, quan el meu amic va instal·lar-se de nou a Catalunya, un dia vaig demanar-li pujar a Llofriu. Vaig picar el timbre i no només jo vaig saber dir ‘grip’, sinó que aquest cop també ell ho sabia. Un cop dins, un home anomenat A.P. 03 i que més tard vaig saber que era Xavier Pla va asseure el Pau en una cadira i ell, després d’explicar qui li havia parlat per primer cop de Josep Pla, va permetre’m deixar de ser qui sóc i convertir-me en A.P. 7214.

D’allò ja fa temps, però si he decidit explicar-ho avui, trencant la primera regla del Club, és perquè enguany hem acordat fer una excepció a causa d'un fet important: d’aquí a uns dies, el 18 de maig, se celebren cent anys de la publicació de Coses vistes, el primer llibre de Josep Pla. Una de les millors maneres de celebrar-ho és fent saber a la gent que existeix un Club d’Apologetes de Josep Pla del qual tothom en pot formar part, ja que recomanar llegir Pla a un català és una cosa tan natural com sucar mig tomàquet damunt d’una llesca de pa torrat. La gràcia de Coses vistes, a més, és que si va esdevenir un best-seller i va catapultar Pla a la fama nacional és perquè ja contenia a dins, malgrat ser un llibre de debut, tot el que després va sostenir durant dècades l’obra de l’empordanès: una mirada singular sobre la vida, una capacitat sagaç de descriure la gent, una lírica seductora per parlar del paisatge, els costums o la gastronomia, i un caràcter murri per dictar sentència sobre qualsevol tema universal.

Si Coses vistes és important, sobretot, és perquè malgrat no ser novel·lista, poeta o dramaturg, Josep Pla va aconseguir amb un llibre d’articles apareguts a la premsa transformar el periodisme en un gènere literari en català, apte per a tothom, en una llengua comprensible per qualsevol persona i amb uns temes que eren, justament, allò que es veu quan se surt al carrer i s’aixeca la vista. Matar el Noucentisme i baixar la literatura del pedestal, vaja. Per això cada dia som més els membres al Club d’Apologetes de Josep Pla, suposo, ja que llegir la seva obra no és enfrontar-se a una manera de descriure allò que Pla veia, sinó més aviat una manera de codificar allò que veiem nosaltres. També el que veus tu, ja que si no has llegit mai Pla, potser Coses vistes és un gran motiu per fer-ho. I si ja ho has fet abans, encara pots fer una cosa millor: fer llegir el llibre a algú que encara no l’ha descobert. Ja no serà el primer best-seller de Josep Pla, com fa un segle, però serà el primer Josep Pla d'algú, que és una cosa molt més important.