Vaig conèixer la Clara Ponsatí a casa d’en Jordi Graupera pocs mesos abans de l’1-O, tot just quan l’havien fet consellera d’Ensenyament. També hi havia l’Enric Vila. En Graupi, l’Enric i un servidor ens havíem passat un any insistint en la matraca del referèndum d’autodeterminació, posant-lo al centre del relat independentista mentre, com hem sabut després, la majoria de l’administració Puigdemont (inclòs el president 130) i el quòrum cínic d’articulistes tribals maldava per celebrar una reedició del 9-N un pèl més abrandada, amb l’única intenció de pressionar l’estat, l’opinió pública europea i l’alt funcionariat de la UE, comerciant amb les possibles imatges violentes que els podia regalar la cosa. És per això que a la Clara no la van fer consellera del docte ram per la seva inqüestionable vàlua acadèmica, sinó per passar-li la patatona calenta de l’obertura dels instituts en aquell jorn gloriós. 

La Clara ja començava a intuir que tot això de l’aplicació de l’1-O anava de mal borràs i no tant per la dificultat organitzativa (que després salvaria l’esperit clandestí de molts conciutadans), sinó perquè la majoria d’actius del Govern encara no havien superat la preocupació personal per capejar la judicatura espanyola. De fet, Ponsatí guardava a casa seva un manyoc amb totes les claus dels instituts catalans, perquè encara no se sabia si els centres podrien obrir. En aquell temps, Graupera i servidor érem partidaris de la teoria de la bola de neu: a saber, pensàvem que —per molta recança i cinisme que tingués el Govern— el poder de l’1-O i la més que possible repressió policial resultant acabaria empenyent els polítics a complir les promeses fetes. Mentre dèiem això, en Vila arrufava el nas i li deia a la Clara que Puigdemont i Junqueras acabarien rentant-se el cul amb el seu honor.

Com sempre, l’Enric va acabar tenint raó, i la Clara ho va viure tot en la pròpia carn. De fet, l’última vegada que vaig veure Ponsatí fou el dia de la no-declaració d’independència, quan vagarejava sola i galtavermella pel Parlament absolutament indignada amb el fet que el Govern se saltés olímpicament la Llei de desconnexió i la del referèndum que tant havia costat d’aprovar. El que ve després ja ho sabeu de sobres: l’exili i la famosa acusació d’anar de farol (recordem, en català correcte en diem catxa). Ara em seria fàcil dir que la Clara hauria pogut exterioritzar els seus dubtes molt abans, de la mateixa forma que el meu examic Quim Torra podria haver-nos fet cas i haver destapat les ànsies de tornar a l’autonomisme per part de convergents i republicans just quan el van fer president. Però la casuística és un esport gratuït i entenc que no sempre et vegis amb força per caminar a la contra.

Diria que Ponsatí passarà a la història com un dels últims polítics catalans que van creure que els partits criats en l’autonomisme ens podrien dur a l’alliberament, i és del tot lògic que, justament per aquest desengany i per ser conscient d’estar en una situació d’interregne moral, la Clara viatgi paral·lelament en la llista de Carles Puigdemont (un dels pocs polítics catalans a qui l’Estat ni l’espanyolisme sociovergent ha pogut controlar, tot i venir d’on ve) i de Jordi Graupera, que a Barcelona lluita gallardament per superar unes estructures polítiques que sospiren encantades per condemnar la capital del país a la pax autonomista. Precisament per aquesta situació d’ironia crec que val la pena votar (doblement) Ponsatí per les europees i a la llista de Barcelona és Capital, i així desestabilitzar l’embat de Madrit al president i acabar amb la temptació maragallista.

Puigdemont ha après que anar de farol no serveix de res. Graupera sap que per guanyar la llibertat primer cal llençar les crosses. La Clara sobreviu entre aquestes dues aigües, com el just mitjà d’una teoria de jocs creativa. Fins ara havíem jugat la carta de l’ordre: ara ens toca divertir-nos amb el caos. Voteu-la, doblement.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat