Només han calgut dos dies, dos, quaranta-vuit horetes d’aquelles que passen com un constipat de primavera, perquè Pedro Sánchez acabés amb les esperances dels il·lusos independentistes que l’havien fet president. El capatàs socialista ha regalat dos dies, com un parell de bessonets acabats de néixer, als propagandistes de la tribu perquè li cantessin les bondats, i s’abraonessin tots al micròfon per dir allò tan patètic que ja pregonaren amb Aznar quan Zapatero arribà al govern d’Espanya: el que calia ara era fer fora la dreta, perquè aquest noi, en Sánchez, si més no tindrà una mica més de “talante” que en Rajoy. Dos dies, quaranta-vuit hores i ja tenim Josep Borrell de ministre d’Exteriors! Pepe Borrel, el desinfectador de separatistes, l’apologeta de mossèn Junqueras, el paladí del jacobinisme mesetari. Pepe Borrel, investit ministre per Convergència i Esquerra. Felicitats, reietons!

He de reconèixer que admiro per igual la capacitat dels espanyols per pixar-se’ns a la cara amb tanta expertesa i la naïvetat dels meus en esperar que la història canviï i s’adapti a les seves intencions angèliques. Fa pocs dies, encara hi havia companys de causa que, amb Sánchez investit, especulaven gojosos amb un govern espanyol ordit per acontentar les ànsies dialogants dels secessionistes. Hi havia gent, ho creieu o no, tan creativa com per pensar que Sánchez (un president espanyol!!!) escolliria un ministre o ministressa perquè Joan Tardà, Gabriel Rufián o Carles Campuzano anessin més tranquils a dormir al seu hotelet madrileny. I va i el president espanyol els endinya Pepe Borrel, pobrets fills meus! Abans de saber-se cap altre ministre o vicepresident, quasi abans d’arribar a l’oficina, Sánchez fot una bufa als que l’han dut a la Moncloa amb un anti-indepe radical.

L’independentisme ho ha aconseguit, novament: cornuts i pagar el beure

El pitjor de tot plegat és que, per mantenir el PP i Ciutadans a ratlla, acostar els presoners a casa i somniar amb un possible indult, prèvia sentència, la nostra esquerrovergència haurà de veure’s obligada a empassar-se tots els gripaus d’aquest president socialista, que mireu si n’és de diferent dels altres que farà ministra d’igualtat Carmen Calvo, un càrrec que li escau com anell al dit perquè, si Calvo és ministra d’un país europeu, això vol dir que ho podria ser qualsevol persona bípeda. Ja em perdonareu l’escarni, però els nostres polítics es mereixen aquest ridícul, mereixen que sigui Borell, com a ministre de l’estranger, el seu principal i il·lustrat interlocutor. Ahir, republicans i pedecàtors protestaven a Twitter pel nomenament perquè, això sí, a la xarxa tothom té els collons de bronze i és molt valent. Tothom grunyia, certament, per un ministre que ha estat investit pel propi independentisme. Mengeu-vos-el amb patates, guapos!

A cada nova cessió del sobiranisme, Sánchez anirà creixent com arbre que s’enfila al cel. Mentre Rufián tuitegi i Tardà continuï amb els seus sermons de pa sucat amb oli, mentre Campuzano exigeixi al president que porti els presos a casa quan Pascal negocia sota mà amb els espanyols des del Senat, l’independentisme anirà sufragant les accions d’aquest nou socialista que encara és més perillós i sectari que ZP. L’independentisme ho ha aconseguit, novament: cornuts i pagar el beure. Mereixem que Pepe Borrel, Societat Civil Catalana, desinfectant il·lustrat, sigui el ministre d’Exteriors amb qui hagin de parlar els secessionistes. Mereixem aquest ridícul espantós i mereixem aquests polítics a qui hem votat després de tots i cadascun dels seus incompliments amb el poble. Som nosaltres, no us equivoqueu, qui hem portat Borrell al ministeri. Que ens aprofiti!

Certament, tenia raó mossèn Junqueras: això acabarà “com sempre”.