Soc un feliç usuari dels taxis barcelonins que, de fa mesos, també empra habitualment el meravellós servei que Cabify té a la capital del país. N’hi ha prou amb viatjar regularment amb taxi per veure com l’entrada de Cabify, lluny de ser un perill per a taxistes i consumidors, ha excitat la competència a la ciutat, de manera que ha millorat el servei d’automòbils i operadores. Mercès a la localització, el pagament automàtic i la recollida a domicili de Cabify (coses a les quals cal sumar l’excel·lent estat dels vehicles i l’amabilitat extrema dels conductors), les operadores s’han modernitzat i les seves aplicacions són cada dia més efectives; al seu torn, els taxis cada dia van més nets pel món i la relació amb el client ha passat a ser un actiu més de la feina. Per avançar-me a comentaris de motivats i gent que practica l’esforç d’ofendre’s: abans de Cabify, Barcelona ja tenia excel·lents professionals del taxi, però —com passa a tot arreu del món— la lliure competència ha deixondit els esperits més parsimoniosos. Perquè la llibertat sempre contagia esforç. 

Anem a pams. Com sempre passa a Espanya, el mal comença amb la llei, una regulació de l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC) extraordinàriament restrictiva, ordida a propòsit per evitar la liberalització del transport i assegurar el blindatge del règim de monopoli dels taxistes. La prova d’això és el valor econòmic que s’ha atorgat a les llicències que, segons l’Institut Metropolità del Taxi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, era de 134.115 euros de mitjana l’any 2016. En un mercat competitiu i de demografia variable, si s’eliminés un nombre de llicències artificial i de creació purament administrativa, aquestes baixarien de valor. Contràriament, segons la Subdirecció d’Anàlisi Econòmica de la CNMC, entre el 1987 i el 2016, el valor d’una llicència de taxi en el mercat secundari ha augmentat el 503,7%, mentre que l’Ibex-35 ho ha fet el 233,7%. Per tant, la solució no passa per més restriccions i per feudalitzar la llicència com si fos el substitut d’una oportunitat laboral, sinó justament per trencar muralles.

A Nova Zelanda, per exemple, hom va eliminar els límits de la quantitat d’automòbils reglats instaurant un sistema de preus lliures, la qual cosa va reduir-los entre el 15% i el 25%. Si heu viatjat recentment a Londres, deveu haver notat que Uber us facilita poder estalviar molt més que en visites anteriors, sense perjudici per als taxis tradicionals, que també estan enormement sol·licitats. Com ha passat a Barcelona, la majoria d’operadores de taxis han millorat pel que fa la localització del servei, la informació sobre el temps d’arribada, el preu i d’altres contingències que fins ara eren inaudites en el mercat públic. De fet, és una gran notícia que els serveis públics es contagiïn de les eines valoratives que permeten els new media: en un món on la mobilitat a les ciutats ben aviat serà automàtica, mantenir un sistema de llicències com aquest és un deliri. Cal ajudar els taxistes que han pagat una morterada absurda per la seva llicència a adaptar-se al nou entorn? Només faltaria! Però la millor forma de fer-ho no és insistint en un sistema absolutament caduc.

Els taxistes, ho repeteixo, tenen tot el dret del món de protestar pel greuge que han patit durant lustres, però a qui haurien de llençar tomàquets (i no pas repartir puntades de peu) és a l’Estat i la seva malaltissa mentalitat comunista, no pas a Mr. Cabify. Els representants sindicals del taxi repeteixen centenars de vegades que les companyies de transport els han robat “la feina”, i ho fan justament perquè la compra d’una llicència equivalia a la bestiesa de poder adquirir per tota la vida un lloc de treball per després vendre’l, amb la consegüent especulació. Però en una societat normalitzada, ja sigui en l’àmbit del transport o en qualsevol altre, que un col·lectiu es reservi el dret laboral en monopoli és una bestiesa de proporcions catedralícies. Servidor vol ajudar els taxistes i, encara que no ho creguin, la millor forma de fer-ho és normalitzar que jo i quisvulla puguem, quan ens plagui, obrir l’aplicació de Cabify. Perquè la llibertat mai no és una passa enrere. Mai.

PS. Per cert, alcaldessa, ja t’has llevat de la sesta?