Catalunya viu en una situació autoimposada de violència des de la instauració del règim del 78 i la posterior aparició del pujolisme, una filosofia política que consistia a fer creure als catalans que la Generalitat era un ens administratiu amb molta capacitat d’acció i entitat, mentre es negava a la ciutadania qualsevol poder realment transformador d’alliberament. Mirant enrere, a la cosa més recent, la violència política s’ha manifestat d’una forma menys sistèmica i més física (repesqueu els apunts d’Althusser, ai las, que els aparells ideològics de l’Estat van a examen), amb el tancament de pàgines web i l'escorcoll de mitjans de comunicació sense ordre judicial abans de l’1-O, la violència policial del jorn del referèndum i tota quanta vulneració de la llibertat d’expressió posterior, que ja sabeu de sobres. Si hom vol parlar de violència, en resum, que preguntin a la tribu.

Aquesta capacitat de coacció viscuda a Catalunya, que des del nacionalisme autonomista tenia la voluntat de castrar els ciutadans perquè no gosessin arribar a l’edat adulta i pensar per ells mateixos, no ha nascut amb els CDR ni amb els quatre contenidors de brossa que els manifestants cremaren davant la casona del virrei Millo. La violència forma part bàsica d’una ideologia autonomista que tenia com a objectiu fer-te creure que hi ha coses impossibles de voler, perquè ja se sap, els catalans garleu molt però a l’hora de la veritat, quan hi ha hòsties, tothom corre a obrir la botigueta. Aquests prejudicis foren polvoritzats l’1-O, un dia històric en què la padrina catalana va decidir que els autonomistes mai tornarien a posar-se-la a la boca com a exemple de cangueli per escudar el seu immens cinisme. Aquesta és la gran herència del referèndum: ni les porres poden amb les urnes.

Ja tenim Albert Rivera contra els CDR: a manca d’ETA, els espanyols necessiten un abocador d’ira que doni sentit al "todo por la patria"

Els estats tenen una estranya habilitat d'acusar els seus àliens disparant-los els seus propis defectes indiscriminadament. Ho diu molt bé mestre Lluís Solà al seu imprescindible Llibertat i sentit (Edicions de 1984, correu a comprar-lo): “La forma més cínica, més perversa i també, potser, més efectiva de desqualificar un enemic és acusar-lo del mateix que practica el poder desqualificador, sigui aquest un poder col·lectiu o personal, sobre la realitat bescantada. Qualificar l’altre de racista, de nacionalista o de lladre, si practiquem el racisme, el nacionalisme o el pillatge sistemàtic.” Aquesta és la realitat suprema d’Espanya, l’estat on, de forma tan espantosa com còmica, els principals agents de l’ordre es disputen la primacia de la repressió. Ja tenim Albert Rivera contra els CDR: a manca d’ETA, els espanyols necessiten un abocador d’ira que doni sentit al "todo por la patria".

Els meus companys de militància indepe diuen que Espanya acabarà implosionant per la força de la seva pròpia regressió a la violència i que pagarà ben car això d’anar silenciant els seus súbdits a cop de sentència. Però jo conec la fortalesa de l’Estat, que fou creada per suportar tot el cúmul de contradiccions que sia necessari. Fixeu-vos si els espanyols tenen sentit del cinisme, que fins i tot comencen a estar disposats a investir un president(e) català com Rivera al Congreso. Un president(e) català, of course, que estigui d’acord a reprimir violentament els catalans si pensen massa i, si cal i la noblesa ho obliga, a condecorar les porres que van magrejar els conciutadans. A Espanya la violència no li fa por, perquè és la mare del seu estat. Ho sabem de sobres, experts com som en la cosa. A patir-la, evidentment.