Ahir fou un dels dies més importants i feliços de la meva vida. Per primera vegada, i qui sap si última, vaig protagonitzar una notícia del nostre meravellós suplement En Blau. Signava el text ―notablement escrit, per cert― l’estimable i incisiu Darío Porras, tot fent-se ressò del meu recent canvi de look i de la sorpresa que havia generat entre els companys de la millor tertúlia radiofònica del país: la dels dimarts a can Basté (no és cosa difícil; la competència és més aviat justeta). En efecte, davant l’atoniment dels meus estimats contertulians i accedint a la petició de l’Ull de Poll Tian Riba (que no era present a l’estudi) vaig penjar a xarxes una fotografia en què es palesava que m’he decolorat la pelussera fins a deixar-la blanquinosa i també s’hi veia com, d’ençà de l’estiu, vaig renegar del meu estimat serrell, primer rapant-me al zero com un marine i després acurtant l’estopa.
Degut al nostre insofrible aire de superioritat i a la moral puritana de la tribu, els catalans sempre hem tingut una actitud tremendament cínica amb la frivolitat. Ens creiem falsament hereus de l’humor anglès, quan en el fons adorem tafanejar les revistes del cor com qualsevol mesetari i la nostra tradició periodística-filosòfica té tanta tirada a la sàtira com l’espanyola o la italiana. No obstant això, aquesta nostra horripilant positura falsament germànica ens du a criticar productes d’alt periodisme com ara el nostre brillantíssim En Blau, que no només, insisteixo, està raonablement ben redactat, sinó que representa un extraordinari precedent de premsa groga i mediàtica que hauria de tenir qualsevol país del món. Si Catalunya ha d’ésser algun dia un país homologable als altres, també ha de tenir una relació sana amb la tafaneria i l’ànima xafardera de qualsevol ésser humà.
Ens creiem falsament hereus de l’humor anglès, quan en el fons adorem tafanejar les revistes del cor com qualsevol mesetari
He vist moltíssims aprenents d’intel·lectual, periodistes i mediàtics del país rajar públicament dels titulars i dels textos d’En Blau mentre, en petit comitè, compartien notícies del nostre suplement tot rient a cor què vols amb els seus esplèndids titulars o fins i tot vantant-se de sortir-hi habitualment. Jo sé perfectament que els canvis d’estil dels meus esplèndids flocalls són molt menys transcendents que l’última bomba que ha caigut a Mariúpol o que la vaga de transports i el preu del gas. Però també opino, i així ho fan molts companys amb la boca petita, que les notícies i articles d’En Blau són tan o més transcendents que la majoria de tanocades que monopolitzen la vida política catalana (en això hi incloc sense cap problema els meus propis i magnífics articles d’opinió). Si voleu passarel·la i gomets, n’hi ha més al Govern que no pas a les pàgines d’En Blau.
Ara per ara, i mal que ens pesi, el nostre és un país nauseabund i decadent que només té un interès: l’entreteniment. A mi em resulta molt més edificant llegir un titular sobre el “guapo nòvio” de Laia Ferrer o el darrer estirabot del nostre bufó institucional en cap Jair Domínguez que no pas aguantar la turra diària sobre com el Govern organitza uns Jocs amb l’Aragó, què opina el Consell per la República o com el vicepresident Puigneró va passejant pel seu particular Metaverse. Des del moment que jo mateix comparteixo la meva imatge a les xarxes i a la televisió, em sé part d’un món de futilitat que m’enamora. És ben normal que En Blau s’interessi per la darrera mamonada que he disparat a can Basté que no pas dels meus coneixements de l’òpera mozartiana o el noucentisme orsià. Habito aquesta tribu, el país no dona per gaire més, i m’hi adapto absolutament amb esperit joliu.
De fet, llegint la notícia d’en Darío vaig jartar-me de riure amb les semblances tuitaires que la conciutadania havia trobat a la meva mata, entre les quals hi havia referents de la meva joventut quasi oblidats com ara Crispín Klander o Tony Genil. Al seu torn, la galeria fotogràfica que complementa la notícia em va fer pensar que, tot i la senectut, encara estic prou follable i soc dels pocs representants del pensament català que conserva un sentit dionisíac de la masculinitat i de la bellesa. Al meu malaltís narcisisme mental no hi sumo el físic (mai m’he considerat un home bell, vaja), però tingui com tingui la carbassa, mantinc una pretensió de positura intel·lectual tan risible com nobiliària. A banda d’un esperit molt més lleuger, Catalunya també necessita imatges belles i aprenents de filòsof amb glamur; opino que, honestament, encara compleixo prou bé els requisits. Quan em canviï de nou la tofa, admirats companys, l’exclusiva serà vostra.
Finalment, deixo a disposició del nostre estimat director canviar el títol de l’article dels dimecres. Jo suggeriria el següent: “Bernat Dedéu defensa el seu ros platí: la xarxa bull, Twitter esclata”. Via En Blau, of course.