La dotzena legislatura catalana va començar abans-d’ahir al Parlament amb el discurs presidencial més realista que ara per ara pot permetre’s un republicà (copyright, Marta Rovira). El Molt Honorable Torrent parlà de cosir Catalunya amb el mateix llenguatge i cortesia que podria haver emprat Ramon Espadaler en un aplec d’Unió entre empresaris panxuts i oficinistes de La Caixa. Primeres ironies d’aquest nou temps, dèiem ahir: el polític més jove (1979, bona collita) traçà el discurs més conciliador, mentre Ernest Maragall (1943, i encara cobrant de tots plegats) es disfressava d’alternatiu encenent les torxes. Torrent té formes suaus i un temperament quasi monacal: lluny, molt lluny, quedaran els galls de Carme Forcadell exigint urnes i posant-les al Parlament perquè es votin independències simbòliques i/o polítiques. De moment, Catalunya supura tranquil·litat.

El primer tràngol del president Torrent serà comandar la famosa investidura telemàtica del president 130, un procediment que la majoria de republicans (i un altíssim tant per cent de juntistes) saben del cert que serà ràpidament recorregut i castrat pel Constitucional. La cosa té certa gràcia: Junts per Catalunya va tramar una campanya electoral amb l’únic eix del retorn del president, un procés de comeback que tothom —intueixo que també els seus votants— tenia i té per impossible. La política catalana ha viscut una delegació de poder contínua en poques setmanes. Primer, el PDeCAT ha delegat quasi tota la seva escassa quota de poder a la llista presidencial, una agrupació d’independents que ben aviat haurà de pensar com sobreviu tenint el seu creador de forma permanent a Brussel·les. A falta de viatge sorpresa del 130 al Parlament, ara ja cal pensar en successors.

Junts per Catalunya va tramar una campanya electoral amb l’únic eix del retorn del president, un procés de comeback que tothom  tenia i té per impossible

Amb els diputats més pesants del PDeCAT sota l’amenaça de la judicatura espanyola (i amb els dos secretaris generals de l’antiga Convergència fora del Parlament) s’imposarà ben aviat la via Artadi. Lloctinent del Molt Honorable a Brussel·les, l’economista barcelonina es perfila com l’opció més segura de cara a succeir Puigdemont: a banda de l’actiu —i la necessitat imperiosa!— que representaria posar entre parèntesis la persistent i tossuda condició masculina del càrrec de màxima autoritat del país, Artadi arribà a la política apadrinada per Andreu Mas-Colell, la qual cosa sempre et fa simpàtic a empresaris i amants de no embolicar gaire la troca. Al seu torn, investit un president jove al Parlament (ja té gràcia que molts ens acostem a la quarantena i ens tractin encara de post-adolescents) decantar el poder cap a la generació dels setanta no em sembla mala idea.

La via Artadi podrà generar un consens a Junts per Catalunya i Esquerra i, de ben segur, podrà comptar amb la benedicció de Carles Puigdemont, qui —com el seu il·lustre antecessor, el fugitiu Artur Mas cas Palau— podrà proposar un candidat a imatge i semblança seva a través de la ja coneguda tècnica digital. Però Puigdemont també sap que el poder crea una àuria instantània, i que la població oblida ràpidament els antics presidents amb una facilitat atlètica. De fet, podríem arribar a viure una situació prou curiosa en què Artadi acabi configurant una presidència realista des de Palau mentre el 130 esdevé un corcó que, encastat a Brussel·les, demani més intensitat unilateral als seus antics súbdits. Podeu pensar que somio truites, però la realitat tendeix a repetir-se, i ja sabem com el mateix Puigdemont va passar de ser un alumne submís de Mas a tenir agenda pròpia.

A banda de la tensió que es viurà entre els lloctinents de la Generalitat i el president a l’exili, de cara a les municipals ens tocarà viure un nou pols entre l’univers de Junts per Catalunya i el PDeCAT. Què passarà, per exemple, si els juntistes decideixen impulsar una candidatura pròpia a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona? Vist que, com sap fins i tot el Dalai Lama, Neus Munté no podrà guanyar mai Ada Colau unes municipals a la capital del país, us imagineu una candidatura de juntistes per Barcelona autènticament competitiva i comandada per algú que tingui la curiosa intenció de guanyar Barcelona per l’independentisme? Els juntistes tenen el candidat perfecte: un pèl lluny, a l’altra banda de l’Atlàntic, però el tenen. Però de tot això ja en parlarem quan toqui. Ara, de moment, toca realisme i pensar en l’Artadi com a possible 131.