Una de les virtuts de la xarxa i la virtualitat és la de pervertir les emocions fins al punt de mostrar-ne la hipocresia d’una forma molt crua. Així passa, per exemple, en el cas de la solidaritat amb els conciutadans represaliats de forma abusiva per la justícia, la dissort dels quals ens espolsem amb una simple piulada. Ara que tots tornem a ser Charlie (fins que ens n’oblidem o ens ofenguin a naltrus) i que la llibertat d’expressió d’Españistán sembla retrocedir als paràmetres del neolític, seria una bona ocasió perquè passéssim del sucre a accions que posin l’Estat realment contra les cordes de la seva pròpia excrescència: així amb el raper Valtònyc, que ha suscitat una autèntica onada d’empatia a causa d’una condemna típicament franquista que el pot fotre tres anys al trullo, la qual cosa —com és comprensible— ha agitat la comoditat amb què el món sonor vivia fins ara.

Trobo que una forma molt més útil d’ajudar Valtònyc, que faria honor real al mot solidaritat, seria que els músics del país versionessin la lletra de la cançó que l’ha fotut de cap a la trena, la fantàstica El rei Borbó. Seria oportú, de fet, que les discografies del país obliguessin els nostres grups, cantautors i fins i tot músics de la clàssica a copiar la preciosa lletra de nostru Josep Miquel Arenas, que així es diu l’autor balear, i l’adaptessin al seu gènere predilecte. El rei Borbó i les seves mogudes / No sé si caçava elefants o anava de putes / Són coses que no se poden explicar / Com que per fer diana empleava el seu germà. A banda que veure aquests mots versionats per Mishima, Roger Mas, Quimi Portet o nostre geni Albert Pla seria una cosa bàrbara de gaudi musical, com més músics del país ho fessin, més impotent seria l’Estat que ens tenalla per fotre’ls a la garjola.

Amics meus: menys tuits i declaracions solemnes, companys músics, i posem-nos tots a versionar la lletra de Valtònyc

Jo, de fet, proposo solemnement des d’aquest cantó d’El Nacional que el nostre Kapellmeister més eminent, el meu amic Joan Magrané i Figuera, s’apressi a compondre una cantata amb la lletra d’El rei Borbó. Vist que en Joan havia guanyat el premi Reina Sofia de Composició fa anys, la ironia seria brutalment catalana, digne del nostre genial foll de Figueres a qui la pitonissa feu desenterrar, relíquia mòbil. Joan, jo de tu, la compondria per a soprano, cor i orquestra, que una senyora pitruda vestida de nit i cantant Ara els seus germanastres són àrabs / Li donen doblerets per comprar ses armes, seria un acte tremebund. Poca conya amb l’efecte, amics meus: menys tuits i declaracions solemnes, companys músics, i posem-nos tots a versionar la lletra de Valtònyc, a veure si els espanyolots tindran prou pebrotera com per fotre’ns al Carabén i la Núria Graham a Estremera.

Músics del país. Obeïu-me cegament i copieu Valtònyc! Imitem en Josep Miquel, perquè si tornem a fer música amb mala llet, a banda de ser més feliços i tenir la consciència més neta, com diu el poeta de Sa Pobla, farem que n’Urdangarin curri en un Burger King.