L’autoritarisme judicial espanyol ha aconseguit que un raper quasi desconegut per tothom com era Valtonyc s’hagi convertit, ara per ara, en tot un famosíssim símbol d’una llibertat d’expressió que de ben segur podrà exercir millor a l’exili de l’Europa civilitzada. Aquests dies, repassant Twitter i altres caus de vanitat, he vist tot de personatges de la cultureta exhibint fotografies arrapats al músic de Sa Pobla, en impostada camaraderia. Ara que tots estem tan capficats en això de la freedom of speech, valdria la pena barrinar-hi una mica per saber si la nostra dolça Catalunya hi excel·leix, car això de tolerar el discurs de l’altre no només és important quan aquest afirma coses que no ens plauen o es caguen en símbols que adorem, sinó sobretot quan una col·lectivitat aplica la censura a idees que no vol discutir excusant-se en una suposada moralitat superior impol·luta.
De fet, la manca de llibertat d’expressió d’una societat no només es palesa quan aquesta prohibeix expressions malsonants o insults que taquen l’honor d’algú, sinó precisament quan la moral d’un col·lectiu s’histeritza en el moment que hom gosa discutir-la de forma severa. Així ha practicat, en molts casos, l’estimadíssim processisme: durant molts mesos, la crítica als nostres polítics, especialment aquells que estan (injustament!) a la presó, era una dissidència que no estava permesa a la majoria de mitjans del país. Deien molts, ho recordareu, que això d’esmenar gent que era la garjola implicava poca empatia amb el dolor de les seves famílies, que tota crítica significava un afebliment de la causa comuna, finalitat última que no requeria ni un matís discordant. El xantatge emocional, ai las, també ha estat una forma de censura discursiva. I d’això, a la tribu, n’excel·lim un ou.
Aquí tothom s’abraça a Valtonyc, però no li toquis la moral de padrina independentista
És fantàstic que la gent s’esforci a estar del cantó de Valtonyc quan aquest diu que el rei se n’anava de putes o quan desitja que un petard esclati a l’anus d’un policia espanyol, però ja us dic jo que tota aquesta dosi de tolerància impostada no és la mateixa quan hom parla de la beateria insofrible de Junqueras quan diu allò que la República la guanyarem entre tots perquè som bones persones o quan un articulista gosa recordar que els actuals parlamentaris independentistes han tornat a caure en un discurs autonomista que fa venir basques. Aquí tothom s’abraça a Valtonyc, però no li toquis la moral de padrina independentista, que ja hauràs begut oli. És en aquest sentit, amics meus, que servidor es permet el luxe de posar entre parèntesis tot aquest amor sobtat per la duresa lingüística que us ha agafat darrerament. Perquè l’apliqueu justament només a qui no us fa mal.
Tu, que estarrufes el nas quan et contrarien en la moral processista, sí tu, que ara t’incomodes en llegir-me, tu no ets Valtonyc, ni tens res de llibertari. Assumeix-ho, com abans millor.