De l’excel·lent documental Llenguaferits del 30 minuts del passat diumenge, la terregada de Twitter i tota quanta xarxa-on-perdre-el-temps n’ha viralitzat un fragment en què el nostre grandíssim viquipedista en cap, l’Àlex Hinojo, situava la necessitat de poder adreçar-se en català a màquines i andròmines com una garantia indispensable del futur de la nostra llengua. En Kippelboy ho va exemplificar amb una torradora per fer-se entendre millor, però la idea es podria aplicar a qualsevol dels dispositius amb què ens adreçarem verbalment en un futur gens allunyat i als quals, només faltaria, hem de poder-nos dirigir en català. La idea semblaria entenimentada fins i tot a un napbuf; a saber, els idiomes s’han d’adaptar i han de poder-se emprar naturalment quan afrontem canvis als mitjans d’ús corrent. Però al país de la ruqueria perpètua, ai las, tot costa una mica més.

Que una gran part del món polític espanyolista (inclosa l’esquerra xupiguai que s’indigna quan una foca mor injustament, però per a qui vetllar per la salut i pervivència d’una llengua li resulta una cosa massa rural o, com diria el meu estimat amic Bassets, “del catalán de payés”) s’hagi dedicat a escarnir l’Àlex indica com n’ha estat d’adequada la programació d’aquest, insisteixo, magnífic programa. Perquè sota la broma crítica a allò que diu l’Àlex, que com tot el que sosté és d’una gran intel·ligència, hi ha la sempiterna noció segons la qual les llengües minoritàries no haurien de tenir accés als mecanismes tècnics, dispositius i digitals del món global. Dit amb menys pedanteria, que això del català hauria de resignar-se a ser una llengua menestral per xerrar sobre naps i cols, però pel que fa a la física quàntica o l’existencialisme hom hauria de parlar l’espanyol per sistema.

L’Àlex Hinojo situava la necessitat de poder adreçar-se en català a màquines i andròmines com una garantia indispensable del futur de la nostra llengua

De fet, la torradora de l’Àlex exemplifica una de les millors idees d’aquest Llenguaferits. A Catalunya, l’ús del català en àmbits de la cultura especialitzada, com ara el de les editorials independents o el teatre, té una salut envejable i robusta. Però és en els productes i emissors de consum massiu, com ara a Youtube o en fenòmens com els mems, on el català és pràcticament invisible. Fallem a tot arreu, en aquest sentit? Doncs no, perquè la Viquipèdia en català (precisament gràcies a pencaires com l’Hinojo) ja té més de 600.000 entrades i és al Top 20 mundial de llengües més emprades a la Wikipedia. Ras i curt, això vol dir que on el català pot córrer lliure, sense cap mena de restriccions ni l’assetjament de l’administració espanyola, pot competir sense cap problema amb les primeres llengües del món. Tot això, insisteixo, mercès a la feina dels seus autors anònims.

L’Àlex Hinojo ha iniciat 12.000 d’aquests articles i n'ha col·laborat en més de 60.000; de fet, no passa un sol dia sense escriure’n un de nou quan veu que a la Viquipèdia manca un concepte o un nom interessant pel saber col·lectiu. Aquesta feina titànica és d’una importància vital, atès el nombre ingent d’adolescents, joves i professors que ja no consultem les enciclopèdies consuetudinàries –en paper– sinó que viatgem directes a can Google perquè ens resolgui els dubtes. L’Hinojo, en un país normal, acumularia moltes més estàtues que acudits. I creieu-me, si jo fos el propietari d’una editorial, d’una empresa de màrqueting o de comunicació, el primer que faria, cagant llets, és fitxar-lo com a directiu i pagar-li tota quanta torradora necessiti per exercir la seva feina. Un objecte que, per cert i com no podria ser d’altra manera, ja té la seva corresponent entrada a la Viquipèdia.