Cada època genera i nodreix els líders que millor n’encarnen l’esperit. Ara que d’aquí a ben poc tornarem a celebrar la vida pre-autonòmica, i que els partits sobiranistes ja barrinen una presidència tècnica i provisional per substituir Puigdemont i posar segell i preu a la memòria de l’1-O, és ben normal que hom pensi en Ferran Mascarell per a la noble tasca d’implementar (ecs) la República a la terra cremada per la repressió espanyola. Us ho dic sense ni un gram d’ironia, car si el business del futur ha d’anar sobre com convèncer la parròquia que som en una República desplegada a la velocitat de la gasela, malgrat que el Govern de la Generalitat no pugui comprar ni una capsa d’Ibuprofè sense el permís de Montoro, creieu-me, l’home que necessitem és Mascarell, car ningú funciona com en Ferran (així és com ens hi dirigim els de la cultureta) quan la cosa va de vendre motos.

Inventor de les famosíssimes estructures d’estat que Artur Mas va declarar filles de l’exageració verbal i que els àudios del jutge Llarena ens han certificat inexistents, surfista imperial de la nostra política, Mascarell seria un 131 fantàstic, vist que el nostre proper Molt Honorable s’haurà de dedicar bàsicament a magrejar croquetes a les recepcions. Hom havia pensat en altres figures de consens (ecs), com ara el meu amic Quim Torra o l’Ernest Maragall, però sabem del cert que en Quim és un home com servidor, que viu molt més feliç llegint al pupitre de l’Ateneu que no pas al Parlament i l’Ernest té aquesta llosa del cognom il·lustre, que put massa a flaire dinàstica i successòria: i, tot i que els catalans estimem la santa continuïtat, hi ha coses que tenen un límit. Res de res, tu, que això de la pre-autonomia necessita d’en Ferran i la seva màquina retòrica. Ell és l’home, no en tingueu cap dubte.

Qui ha pogut defensar tot allò que és defensable a Catalunya, què no podrà fer en aquesta nova era, la del front comú

Fixeu-vos si és curiós aquest nostre temps, que fa ben poc això de ser president o de ser conseller era un caprici que tothom anhelava. Però enguany, amb l’excepció de la meva estimada Laura Borràs, a qui si no dipositen ben aviat al Palau March li agafarà un atac de feridura, ara ni déu gosa posar-se a primera línia de foc; i no us penseu que és per l’amenaça de presó, perquè això de la unilateralitat ja fa temps que no es porta al Parlament, sinó perquè ningú, ara per ara, té la més mínima idea de què fer amb aquest país ensorrat pel tedi. Catalunya necessitarà ben aviat un president que perpetri com ningú l’art del coaching i que calmi així els esperits més irats per la rendició nacional. En aquest aspecte, en Ferran també és esplèndid i una font inesgotable de concòrdia. Qui ha pogut defensar tot allò que és defensable a Catalunya, què no podrà fer en aquesta nova era, la del front comú.

Que torni Mascarell, de debò. Aquest nou temps necessita polítics nous de trinca.