T’imagines que el presi es treu la chorra i decideix tornar? Seria la rehòstia! I als espanyols, quina cara els quedaria, pobrets? Darrerament, tots haureu escoltat alguna persona humana que, alegrement i a l’ombra d’una ampolla de Wild Turkey, s’atreveix a especular amb un retorn del 130 al Parlament per assistir a la investidura. La nit és lliure i procliu a fantasiejar bajanades, però també cal dir que el simple retorn de Carles Puigdemont a terres catalanes ha provocat alguna cosa més que deliris de gintònic: primer i abans que res, torna a fer relluir l’arbitrarietat jurídica espanyola. Mentre sabem positivament que el PP de València era un femer de diner negre, Rajoy intenta espantar mosques impugnant la proposta per investir el Molt Honorable. Novament i fatigosa, la cosa funcionarial espanyola esdevé un continu de presumpció de culpabilitat: es poden mantenir corruptes confessats al poder, però no a un president electe: is very difficult todo esto.

Paral·lelament, amb la simple especulació d’un retorn, Puigdemont ha activat una màquina guerrera espanyola digna d’El fugitiu. Mentre la Catalunya feréstega, filla dels maquis i portadora miraculosa d’urnes de plàstic xinès, somnia amb un retorn del president amb paracaigudes pels viaranys de l’Empordà (tinc amics que saben segur, però segur que t’ho dic jo, que algun jueu o un rus està ajudant el president a fer el viatge), l’Espanya de sempre es fortifica per a la caça de la gasela. El ministre Zoido ho anunciava fa ben poc i la seva papada, còncava com un bol d’escudella, es movia més que les corbes d’un tornado: el buscarem per terra, mar, aire, caminois del bosc, cases rurals i maleters de furgonetes de surfistes. Espanya torna a la retòrica de la Guerra Civil i no és d’estranyar que els nostres joves comencin a llegir-se l’epistolari Rodoreda-Sales o Els Vençuts com a nou llibre de text.

Si cal recuperar la Generalitat autonòmica (que és, ara per ara i pesi a qui pesi, la lluita de l’independentisme), l’únic element que pot desestabilitzar el poder madrileny és Puigdemont

Jo no sé si el president tornarà o no, com així deuen conèixer o ignorar la cosa la majoria dels seus col·laboradors. De fa moltíssims anys, la personalista política catalana gira entorn de l’astúcia contingent del Molt Honorable en qüestió i es fa molt difícil fer previsions. Què farà Puigdemont? S’atrevirà, el presi? Tindrà els sants collons de tornar? I si l’enxironen, què coi passa? Preguntes de bar, qüestions que ens duen a l’especulació atlètica, que és una de les especialitats nacionals. Sigui com sigui, si cal recuperar la Generalitat autonòmica (que és, ara per ara i pesi a qui pesi, la lluita de l’independentisme), l’únic element que pot desestabilitzar el poder madrileny és Puigdemont. Si el president, com diuen els esportistes de la barra de bar, ha d’acabar tornant, espero que algú estigui pensant quina seria la millor forma física d’encerclar-lo perquè no s’entregui a la policia espanyola.

Vist que l’independentisme no va voler impulsar un moviment de no-violència al carrer després de l’1-O destinat a protegir les institucions, i atès l’esperit realista d’algun dels nostres polítics ara per ara, és difícil pensar en una situació on Puigdemont torni i les entitats cíviques ens demanin que protegim la Generalitat, encerclant-la amb els nostres cossos, si cal. Es fa difícil pensar-ho, certament, però si alguna cosa ens ha demostrat tot allò esdevingut els darrers mesos, és que la llibertat anirà de gestos corporals i de valentia, molt més que no pas d’astúcia i de simpòsiums argumentals. Carles, si tornes i t’hem de protegir, que no torni a passar com el 10-O i el 27-O, dos dies en què fins i tot els Jordis deien que era millor no encerclar el Parlament per no crear problemes ni batusses. Perquè el que volem nosaltres, per si no ho teníeu clar, és crear problemes.