Pujol no ha tornat, perquè de fet mai no havia marxat del tot. No ho dic per l’homenatge que Carles Duarte & friends van muntar-li dilluns passat en aquest curiós indret cacofònic (ICCIC) que té un patronat ple d’allò que els cursis anomenarien gent de l’antiga Convergència. Pujol no ha marxat perquè es troba en el nucli discursiu d’aquest neo-autonomisme de xantatge emocional i d’estar per casa amb què els líders independentistes ens intenten vendre la moto de recuperar les institucions, desfer-nos del 155 i formar Govern per tornar a albirar la terra promesa de les engrunes. Ja sabeu que a la tribu res no és casual, i té tot el sentit del món que Pujol torni a exhibir-se en públic quan li gosen robar un patrimoni que li costà dècades d’esforç. De fet, l’antic president no treu el cap de la cova per reivindicar la seva indiscutible obra de govern, sinó la filosofia amb què la va tramar: perquè al Cèsar, sobretot, no se li pot mangar el discurs.

Fixeu-vos en la retòrica republicana que ens ha regalat el ball polític posterior al 21-D. Comprovareu que, sota l’eufemisme absurd d’eixamplar la base (quelcom que a Catalunya només es produí l’1-O, quan molts ciutadans que es miraven l’independentisme amb tebior se’l varen prendre seriosament quan la gent posà la cara per defensar les urnes), els líders han tornat a explicar coses tan antigues i assumides com ara que l’independentisme pot expressar-se en llengua espanyola. Escoltant els propagandistes d’ERC, hom no pot deixar de recordar els temps en què Pujol s’abraçava a Justo Molinero i enviava el plom de l’Albert Manent a la Feria de Sevilla per repartir-hi subvencions a canvi de vots. Paral·lelament, la cançó segons la qual la independència és un fenomen multilateral (ecs) que no depèn només dels catalans copia fil per randa la idea pujolista de supeditar la voluntat ciutadana a un permís exterior que mai no arriba.

Aquí teniu el xantatge emocional amb què ens vàrem criar políticament: si aspires a ser tu mateix i tirar pel dret, desvetllaràs els tancs espanyols

Pujol tingué l’habilitat perversa i suprema d’enganyar els catalans fent-los entendre que el poble tenia un poder molt limitat mentre que la Generalitat (és a dir, ell mateix) era una institució amb la puixança d’un imperi. Aquesta és la base del catalanisme democràtic convergent: fer-te entendre que el teu esforç només et permetrà fer calés i guanyar-te la vida dignament, sempre que no et posis en tasques impossibles com ara la independència. Aquesta fou sempre la tàctica pujolista: esculpir una Generalitat que promulgués poques lleis i iniciatives pomposes però que fos sobretot un centre de repartiment monetari. L’antic president tenia una frase recorrent: si canviem l’Estatut despertarem la bèstia. Aquí teniu el xantatge emocional amb què ens vàrem criar políticament: si aspires a ser tu mateix i tirar pel dret, desvetllaràs els tancs espanyols. La versió digital d’aquesta idea és fer-te sentir poca cosa: no som prou, necessitem ajuda.  

Quan, al discurs del passat dilluns, Pujol reivindica les “petjades de llibertat” que deixà el seu llegat polític, uns oasis d’acció política que caldria “resseguir” contínuament perquè “no se les endugui el vent” respon amb gelosia a la mateixa retòrica d’un tuit de fa ben poc en què Oriol Junqueras deia que calia formar govern per “no entregar les eines de govern als enemics de la República”. Centrant el relat polític en la re-instauració de la Generalitat (i en el perill que trontolli la immersió o la presència dels Mossos al territori), Junqueras fa perviure l’univers pujolista que es focalitza en les institucions per tal d’oblidar la independència a base de folkloritzar els seus objectius de fons. Fa setmanes, un amic pujolista em recomanà que oblidés parlar de política als meus articles i que em dediqués a escriure sobre l’opressió que viu la nació, veladament i en metàfores, com ho feia Pla: la independència és impossible —deia— però cal insistir com si ho fos, per sobreviure.

Aquest és el nou relat republicà, que comparteixen fil per randa molts sectors del PDeCAT. Per això torna Pujol, car l’antic president pot arribar a tolerar que els glandllèpols d’ahir l’acusin de lladre, però que li pispin la cartera de monetitzar la rendició ja és una cosa intolerable. Qui s’han pensat que som, nosaltres!