Un bon amic, agraciat amb el do intransferible de la fe, m’acostuma a dir sovint que els convergents són uns éssers que Déu ens envià d’antuvi per exercitar la nostra capacitat de resistència i, al seu torn, per posar contínuament a prova la credulitat de la tribu. Hi pensava ahir mentre llegia a la meva estimadíssima biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, on ressonava l’eco de la cridòria provinent de la Sala Oriol Bohigas, que va tenir el privilegi d’assistir a l’enèsima refundació de Convergència, ara batejada com a Crida Nacional per la República. Que l’invent és convergent al mil·límetre ho demostra la seva doble naturalesa religiosa; primer, com llegeixo al nostre estimat Nacional, perquè és un moviment nascut amb l’objectiu “de concórrer a totes les eleccions fins a la plena instauració de la República”. No hi ha fe, ja ho sabeu, sense la seva corresponent Terra Promesa. Si abans el lema era “fer país”, l’alehop dels neo-post-convergents serà el de “fer república”. I quan calculeu que hi arribarem, estimats companys? Calla, hiperventilat!!!

La segona premissa del cromosoma convergent és el martirologi, que hi vindrà de sèrie amb la presència destacada dels consellers empresonats i a l’exili. No és casualitat que Rull, Turull, Forn i Puig ―que, diria jo, són convergents de tota la vida― hagin posat el segell de dolor al nou producte. No són els únics: a l’Ateneu hi havia també els consellers Calvet, Puigneró i Chacón, figures que ja havien crescut a la rereguarda durant el masisme i que ara l’administració Torra ha situat en la més alta representació. Però no s’erri, senyora! Perquè Convergència és un dels pocs partits del món que funda un moviment curull de convergents i, no en tingui cap dubte, serà capaç de convèncer-la que la cosa, de convergent, no en té ni un sol àtom!!! Per acabar-ho d’adobar tot plegat, l'speaker a la presentació va ser el meu estimadíssim amic Mascarell, que és l’únic ambaixador del món mundial que passa més temps a la capital del seu país que no pas al seu indret de destinació administrativa. Ets tot un geni de la ubiqüitat, caríssim Ferran!

 Aquest moviment de Puigdemont és una nova versió del que ja havia volgut fer Mas: aplegar el sobiranisme, forçant-ne artificialment la unitat

De fet, no és gens estrany que Convergència hagi apel·lat al nom de la Crida per refundar-se, ara que tornem a les dinàmiques polítiques dels anys vuitanta i a l’autonomisme vintage que alguns crèiem haver superat del tot. De fet, els cervells del nou partit havien pensat batejar-lo com a “Moviment 1-O”: la cosa té moltíssima gràcia, car molts d’ells m’havien dit, mesos abans de la celebració del referèndum, que l’1-O seria impossible de fer. També té certa conya que els líders que no van tenir la força per implantar el mandat (ecs) popular resultat de l’1-O, ara reclamin la paternitat i possible vigència del referèndum: però això, amics meus, és Catalunya, un dels pocs indrets del planeta on hom pot dedicar-se a reivindicar allò en què ha suspès flagrantment. Per això dir-li Crida és molt més oportú, car té tot el sentit del món aplegar-hi de nou gent que, després d’haver fet carrera en partits aparentment antagònics, continua aspirant a viure eternament de l’autonomisme, com així pretenen sens dubte David Madí i Jordi Sànchez.

Una de les poques coses bones d’haver sofert vuit anys de procés és que ara ens resulta més fàcil veure quan es repeteix una de les seves pel·lícules. Aquest moviment de Puigdemont, que basa la seva força en el simbolisme del president 130, és una nova versió del que ja havia volgut fer Mas: aplegar el sobiranisme, forçant-ne artificialment la unitat (quan, de fet, la força independentista és precisament la seva radical diversitat política!) i sota la figura única d’un cèsar. Per fortuna, ja són moltes les veus que, des del moviment de les primàries, reclamen menys artificis i més formes de participació política que sobrepassin els partits i, ara sí, ajudin a crear moviments molt més porosos i forts. De fet, ja que el moviment de la Crida es reclama tan transversal (ecs), estic segur que els seus futurs candidats a regidors i regidores tindran moltíssim interès a concórrer en les primàries obertes de cada ciutat on s’escaigui. Com us deia, aquests convergents de sempre tenen el geni d’excitar-te la credulitat com ningú altre.