S’acosta un nou temps de política al carrer, una nova era de manis i performances ciutadanes a les cantonades del país, escenari ideal perquè el poder de tota la vida s’encasti a les institucions i no canviï res de res. Ahir mateix a Barcelona s’encavallaven mobilitzacions de pensionistes, unionistes de taverna, concentracions de suport als presos polítics i potser fins i tot en defensa dels drets dels gats a morir dignament al llit de casa. Curiositats de la vida, mentre les voreres bullen, la rereguarda de la mani s’entesta a fer política de tota la vida: ja sabíem que, a l’ANC, de res servia guanyar eleccions com ha fet Liz Castro setanta-tres vegades seguides, perquè qui mana ho decideix un secretariat nacional, que és cosa de sonoritat estalinista. Sort que volíem votar, fillets meus: al pobre Baños no l’han deixat presentar-se perquè diuen que surt a la ràdio per fer-se campanya, ai las.

Protesta al carrer, solidificació de les estructures de poder. Primer a Madrid, on guanyi PP o Ciutadans el destí dels presos polítics serà el mateix: una sentència dura contra els que ja són a la presó i la llarga condemna a l’exili per als que ja són fora de casa (de moment, la sola insinuació del mot indult suscita riallades). Aquí a Catalunya, els polítics us demanaran que exerciu la gimnàstica de passejar el llacet groc quan s’escaigui: és normal, perquè sota l’excusa de ser empàtics amb els presos polítics intentaran fer-vos oblidar que mai van pensar aplicar el resultat de l’1-O. Color groc, proclames, cridòria... i el jutge Llarena redactant impassible la seva sentència: d’aquí a ben poc haureu de triar si comenceu a exigir responsabilitats als polítics que us havien promès la independència o ho seguiu escudant tot en plorar la tuberculosi d’en Forn i els viatges familiars a Estremera.

Mentre les manis se succeeixen, els nostres líders es passen el dia pensant quin candidat a Molt Honorable triaran quan ja no els quedi cap més resolució del Constitucional per acatar

Quan la política surt al carrer, diguin el que diguin, perdem matisos i sempre acaba retornant el llenguatge de l’ordre i la hipocresia. Mentre el carrer bull, Ramon Tremosa avala el nomenament de De Guindos com a vicepresident del BCE. Mentre les manis curullen el carrer, Marta Rovira demana un govern autonòmic de tota la vida, perquè diu que així la Guardia Civil no entrarà a Palau per buscar factures de l’1-O. Mentre us obliguen a posar-vos el llacet groc, l’esquerrovergència va repartint-se els càrrecs del nou govern intervingut, i mentre les manis se succeeixen, els nostres líders es passen el dia pensant quin candidat a Molt Honorable triaran quan ja no els quedi cap més resolució del Constitucional per acatar. Mentre tu surtis al carrer, amb tota la bona fe del món, la grossa caurà a la cartera dels mateixos guionistes que t’havien promès estructures d’estat.

Sé que tot això ja ho saps i sé que et dol tant com a mi. També sé que, llegit l’article, em contestaràs que tot això és molt fàcil de dir, però que servidor et regala poques respostes i que m’ho miro tot des del sofà. I tens tota la raó del món, perquè —ara per ara— és més necessari que mai tornar al sofà de casa (o hauria d’escriure millor, al divan de la llar) per deixar-se de llacets, carrers i places, i barrinar què podem fer per tal que no ens tornin a aixecar la camisa d’aquesta forma tan vergonyant. Perquè, de moment, tot està caient a nivells alarmants, i, si creus que exagero, pensa que li han donat un Premi Nacional a Eva Piquer. A veure què diu, dimarts vinent, la nostra esperança de Princeton.