Maria Eugènia Gay, Ada Colau i Roger Torrent comparteixen l’exacta i trigèmina voluntat d’oblidar el debat sobre la independència i la pressa per investir una administració autonomista de tota la vida. Com passa sempre, aquí cada folklòrica s’adreça al seu públic: per això la degana de les togues barcelonines fa veure que s’enfurisma molt amb el president del Parlament (quan aquest acusa alguns dels seus companys de prevaricar), l’alcaldessa evita saludar públicament Felip VI apel·lant a les ferides dels barcelonins l’1-O, i Torrent imposta múscul d’independentista immoderat, recordant els presos polítics davant d’alguns dels seus hipotètics carcellers. Oblidem per un moment qui té raó, quina positura us sembla més coherent i sòlida. L’important de tot plegat és que, ara per ara, aquests tres personatges malden per una sola cosa: formar un govern legal i espanyol.

Ens espera una època sobrecarregada de símbols, on tal persona no saludarà l’altra en aquesta recepció, on l’autoritat catalana de torn intentarà provocar el ministre del PP amb un discurs abrandat quan s’inauguri aquell tram d’autopista en qüestió, i així anirem engreixant telenotícies curulls d’absències, males cares i tomba i gira. La cosa és certament còmica perquè al final, molt a la catalana manera, després de les absències i dels discursos, les nostres autoritats sempre acaben sopant a la taula d’Espanya. Així va fer el president Torrent a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i també l'híper-alcaldessa de Barcelona al Palau de la Música Catalana, on cada dia de Sant Esteve es canta El Cant de la Senyera entre estelades però, quan arriba el monarca, tothom es quadra encantadíssim. Així és el nostre país, pacientíssims lectors: molt de simbolisme, però l’important és llogar la sala.

Rajoy i els seus successors estaran encantats de conviure amb una generació de polítics que fan mala cara però que els acaben obeint a dretcient

Després de més d’un lustre de procés, quines coses té la vida, tornarem a treure el català emprenyat de l’armari (el seu inventor estarà encantadíssim del revival) i continuarem amb allò tan pujolista d’alimentar-nos de gestualitats. Si Felipe i Aznar toleraren el nacionalisme d’en Pujol fou perquè el sabien inofensiu (també perquè el seu nivell de corrupció era tolerable en temps de bonança), Rajoy i els seus successors estaran encantats de conviure amb una generació de polítics que fan mala cara però que els acaben obeint a dretcient. De fet, a Espanya també li va força bé l’existència de polítics a l’exili, perquè a cada dia que passi es palesarà més la diferència entre la llibertat exterior de Puigdemont i Gabriel i la constricció permanent dels polítics que visquin a la plaça Sant Jaume. L’exili, ja ho veureu, encara farà més dura la vida dels que s’hagin quedat a viure la repressió.

Ho va dir molt bé Rubalcaba: l’Estat estarà disposat a fer qualsevol cosa per tal d’evitar la independència de Catalunya. Fins que nosaltres no puguem afirmar el mateix, l’únic que ens espera són sopars simbòlics, males cares simbòliques, plantades de besamans simbòliques, discursos, investidures i presidències simbòliques, fot-li símbol de l’esmorzar al llit. Ben aviat, fins i tot nosaltres mateixos ens considerarem un símbol d’allò que hauríem pogut ser. Quan ens mirem al mirall, ai las, només hi veurem literatura. Dolenta, només faltaria.