L’independentisme-autonomista català ha celebrat la moció de censura contra Rajoy com l’excusa perfecta per tornar al catalanisme de sempre, amb la seva consegüent política de traficar amb les conviccions per quatre promeses mig insinuades. A inicis d’aquesta mateixa setmana, els propagandistes del procés repetien el mantra de fer fora Rajoy en la mateixa tonalitat d’aquell si tu no hi vas ells tornen amb què el PSC encara podia vendre les il·lusions del català emprenyat del pre-procés. La tertuliàstica nacional s’ha dedicat a pintar les hipotètiques bondats de Pedro Sánchez com Puigcercós havia fet fa anys amb ZP i José Luis Ábalos saludava el Congreso tot dient bon dia als diputats catalans com fan els monologuistes espanyols quan trepitgen els teatres de Barcelona. Mentre passava tot això, servidor no podia evitar la sensació d’haver entrat a una màquina del temps; però d’aquelles que no et fan sentir jove, sinó encara més vell i cansat.

El sí dels independentistes-autonomistes s’ha venut baratíssim i al líder del PSOE no li ha fet falta ni asseure’s públicament amb cap líder secessionista per guindar-lo a còpia de carícies. Car, de fet, cada dia és menys dissimulable que el sobiranisme català és, ara per ara, un moviment polític que ja no té la prioritat de lluitar per la independència del país (o d’aplicar el resultat de l’1-O, o d’implementar —ecs— la República, o de digui-ho-vostè-com-li-roti), sinó que amaga l’objectiu de pactar amb Madrid un escenari de calma sota la condició de llevar el 155 i de retornar els presos a casa. Superi o no la moció, Rajoy ja ha guanyat el pols amb Catalunya, perquè li han bastat pocs ostatges polítics per collar l’independentisme durant anys; fins i tot si els polítics surten de la presó, el poder central podrà coaccionar-los amb una nova onada de repressió judicial. Actualment, l’independentisme no té ni la força necessària per obligar Sánchez a proposar un referèndum pactat.

Els nostres líders no aprenen que abaixant el cap no han aconseguit encara ni un sol rèdit polític

L’independentisme-autonomista continua venent el seu peix baratíssim i els nostres líders no aprenen que abaixant el cap no han aconseguit encara ni un sol rèdit polític. Afortunadament, Elisenda Paluzie continua regnant sola i digna des del seny quan afirmà que a l’ANC li és absolutament igual qui governi Espanya, la qual cosa deu posar nerviosíssims els antics capatassos convergents de l’entitat. Paluzie també va recordar, en un país on la memòria sempre fa mal, com Junts per Catalunya ja s’ha convertit en una peça clau del processisme en renunciar fraudulentament a la restitució del govern legítim que va prometre als catalans el passat 21-D. Val la pena insistir-hi, caríssims lectors, i comprovar per enèsima vegada com les renúncies dels nostres principals agents no ha comportat cap avenç significatiu en cap àmbit. El sobiranisme apel·la sovint a la icona Rosa Parks i fa bé. Citem-la de nou: “Millor ens portàvem, pitjor ens tractaven”. 

Que Sánchez hagi promès al PNB mantenir la pasta que Rajoy ha regalat als bascos, impulsant així uns pressupostos als quals el seu propi partit no va fer costat, és la prova del cotó de la personalitat d’un polític sense idea ni programa. De fet, veient l’intercanvi entre el líder socialista i Rajoy, hom no podia envermellir-se d’admirar com la mediocritat de Sánchez fins i tot feia brillar la dialèctica del registrador de la propietat. Tot és molt sòrdid, en definitiva, i això no és novetat. El que sí que dol de veres és comprovar de nou com la convicció dels nostres polítics es pot vendre tan barata i d’una forma tan xarona. El sí dels independentistes a Sánchez certifica que tenim uns líders adaptables a qualsevol situació. No han aguantat ni uns mesos d’article 155: així doncs, com voleu que apliquin una república que van declarar en sordina? Aquesta, doncs, no és la moció de censura de la qual parlar. L’important, amics meus, és fins quan ajudareu que tota aquesta farsa continuï.