Ara que l’independentisme autonomista lluita per ocupar la posició de centralitat i explotar l’economia clientelar de Convergència, resulta del tot normal que les elits de la tribu comencin a fer les paus amb Jordi Pujol. Fa tot just una setmana, l’antic president treia el nas a La Vanguardia amb un article (“Cuando el constitucional entendía el catalán") que, sota l’excusa de reivindicar la versió suposadament oberta i tolerant del constitucionalisme d’en Paco Tomás y Valiente, contenia la clàssica reivindicació de la identitat catalana del pujolisme dins l’anhel d’una Espanya més plural. L’article tenia el cromosoma Pujol a cada lletra, i no només perquè estigués tan mal escrit com d’habitud, sinó perquè mantenia la sempiterna flama filosòfica de defensa de cultura i llengua no pas com a factors constitutius (d’estat), sinó com a eines de defensa contra la residualització ordida per Madrit.
L’antropòleg Marc Roig ha explicat molt bé la posició totalment marginal que ha tingut la política cultural en el pujolisme (llegiu Barcelona, cultura sense capital, Edicions de l’Abadia de Montserrat) i, a aquestes altures de la pel·lícula, fa àdhuc mandra recordar el cinisme majúscul que qualsevol reivindicació de la cultura i la llengua per part del pujolisme i dels seus hereus processistes. De la lectura de l’article d’en Pujol resulta molt més eficaç fixar-se en la metòdica política de l’expresident, qui no té cap mena de recança en dissimular que, tot just abans de l’aprovació constitucional de la immersió, ell mateix va optar per “reforzar las relaciones con las más altas instituciones del Estado. También con el Tribunal Constitucional”, i que fins i tot va reunir-se amb un jutge en actiu com Tomás y Valiente. A saber, que per defensar la immersió va ajudar a estabilitzar Espanya.
L’article tenia el cromosoma Pujol a cada lletra: mantenia la sempiterna flama filosòfica de defensa de cultura i llengua no pas com a factors constitutius (d’estat), sinó com a eines de defensa contra la residualització ordida per 'Madrit'
No cal fer una tesi sobre politologia per veure com Esquerra ha patrimonialitzat les tesis del pujolisme lletra a lletra. Pujol no podria ser més clar: “Decidir sobre la lengua de la enseñanza en Catalunya sí que es una cuestión de estado, sí que afecta a las bases del vivir colectivo. Si se resuelve en el conjunto del Estado en la línea del 'sosetenello (sic) y no enmdenallo (sic)' o del 'a por ellos', Catalunya ya como identidad política irá situándose al margen”. Com veieu, el paternalisme antropològic del pujolisme torna a reviure en tota la seva força de xantatge emocional; la immersió no s’ha de defensar perquè el català sigui vehicular a les escoles, ni perquè la llengua conformi la base d’una cultura normalitzada, sinó perquè amb el català normalitzat (és a dir, minoritzat en una societat bilingüe) la pau social catalana es mantindrà intacta i així acabarem evitant els calbots.
Una de les coses bones de llegir a l’antic Molt Honorable és que les seves cabrioles i el conseqüent cinisme són d’una qualitat molt més alta que la de l’actual estol d’eunucs mentals que poblen la Generalitat. Si rellegim el fragment d’abans i encara l’analitzem amb més cura, Pujol (que és prou conscient que la immersió mai no ha arribat a complir-se) els està dient als espanyols que la respectin no pas perquè sigui una il·lusió necessària per a la pau social del país, sinó que ―en un gir freudià meravellós― la ficció és important perquè els catalans sentin que viuen en un pseudoestat normal on s’hi parla la seva llengua. Dit d’altra manera, Pujol demana a Espanya que, com sempre, permeti als catalans viure sobre les mandangues amb què el seu pèrfid nacionalisme va entretenir la parròquia perquè la gent no es fes independentista. Feu com jo, amics; no us poseu en política.
Evidentment, les elits espanyoles i La Vanguardia sempre preferiran el cinisme pujolista que no pas els tuits del pobre Rufián exigint que les pel·lícules de Netflix es doblin al català com a condició per aprovar uns pressupostos. En això les entenc perfectament; posats a tractar els catalans d’idiotes, sempre serà millor comptar amb genis com Pujol o Maragall que no pas amb soques com Aragonès o Puigneró. Cal celebrar, doncs, el retorn de Jordi Pujol, perquè ―sense els aparells de l’estat espanyol que conformaven l’aparent poder de la seva Generalitat― el seu xantatge i la seva triple moral són molt més fàcils de veure. No cal dir que, quan hom els veu repetits en l’olla d’aficionats que conformen actualment la política catalana, no es pot sinó sentir més respecte envers l’antic tità. Els quatre duros que tenia al nord són una nimietat comparats amb l’actual robatori moral.
Feliç retorn, president. Content de veure’l en forma.