Durant les darreres setmanes, els partits independentistes s’han dedicat a regurgitar la matraca segons la qual un president efectiu (ecs) tindria més possibilitats de recuperar iniciatives governamentals per tal d’implementar (ecs) millor la República. Poques hores després de la investidura i de la fúnebre presa de possessió del Molt Honorable 131, s’ha palesat d’una forma molt clara que els bons desigs de l’esquerrovergència eren, de nou, paper mullat. Perquè, com sap tothom, Quim Torra no podrà restituir els consellers a la presó i el Govern acabarà cedint a l’imperi Rajoy-Llarena per tal d’anomenar homes i dones que no torbin la pau del constitucionalisme espanyol. Si el Parlament ja va cedir amb la investidura de Puigdemont, perpetrant un frau electoral de llibre, si més no en el cas de Junts per Catalunya, què us fa pensar que no cedirà novament tractant-se de càrrecs importants però d’un pes simbòlic molt menor que el de la presidència del país?

Entenc que, després d’una arrencada problemàtica al càrrec (ironies de la vida, l’Espanya més xenòfoba, antidemocràtica i violenta ha gaudit de valent acusant un polític d’allò en què més excel·leix el quilòmetre zero), el president Torra hagi volgut fer un cop d’autoritat reclamant els drets polítics de Turull, Rull, Comín i Puig. També comprenc que el 131 vulgui posar en evidència la política d’abaixar el cap d’ERC, el nou partit autonomista-independentista conservador que, de restitució, no en vol ni sentir a parlar. Però els gestos, els símbols i les performances es veuran aviat subsumits a la mateixa dialèctica de sempre: o desobeeixes les directrius de Rajoy-Llarena o tota la resta són accions on hi haurà sempre molta més figa que raïm. Després de la negativa als consellers, el sobiranisme patirà la seva enèsima ignició de budells, per després replegar-se sestejant en la més estricta obediència del marc constitucional. I així, com ja se sap, la base no s’eixampla.

De res no servirà aquesta càrrega de legitimació si el sobiranisme continua obeint a ulls clucs els dictàmens de Madrid

Diuen diuen diuen que la tàctica Puigdemont consistirà a mantenir aquesta dialèctica de confrontació tova amb l’estat, a l’espera de noves decisions judicials europees que regalin legitimitat als exiliats i prefigurin un clima electoral propici de cara a unir autonòmiques i municipals. Tot això està molt bé, però com ja va recordar l’advocat de Ponsatí Aamer Anwar fa ben poc a TV3, en una intervenció que caldria tatuar-se a la pell, de res no servirà aquesta càrrega de legitimació si el sobiranisme continua obeint a ulls clucs els dictàmens de Madrid. Només cal recordar com la mera possibilitat d’investir Puigdemont encenia fa setmanes la majoria de diaris d’Europa en la seva divisió internacional, una possibilitat que contrasta amb la fredor que ha suscitat l’acceptació del marc autonòmic de l’actual grup d’independentistes al Parlament. Com passa sempre, al món d’extramurs només et prenen seriosament si tu demostres primer que vas de veres.

Tot això, insisteixo, no té res a veure amb la idoneïtat del president Torra (Puigdemont també era un desconegut quan Mas l’ungí a dit), ni amb el seu suposat i inventat perfil ultradretà. La cosa va de guanyar-te la legitimitat o prostituir-la amb accions que tu mateix saps estèrils. De moment, mal que us pesi, els consellers també els triarà Rajoy-Llarena. Potser això serveix per tenir dos o tres diputats més al Parlament i perquè Arrimadas decaigui una mica. Però què importa, tot plegat, si al final condemnes aquests diputats a l’obediència cega?