Pedro Sánchez, zetapé bis per als amics, ha esculpit molt intel·ligentment un govern que barreja a la perfecció el pal i la pastanaga i que, de sortir-li bé, podria garantir al PSOE uns quants anys a La Moncloa. Mentre el centre-dreta espanyol ja es devora amb la lluita entre Ciutadans i el PP, i mentre els populars viuen entretinguts cercant un successor a Rajoy que pugui alienar-se de l’efecte de les properes condemnes del cas Gürtel, Sánchez ha creat un gabinet ideal per agendar unes reformes socials xupi-progres i mantenir l’ordre institucional de l’Estat contra l’independentisme. Així s’explica l’aparició de Carmen Calvo, i l’emergència d’algunes dones-ZP com ara Montón i Ribera, que tindran com a objectiu construir un aparell de propaganda que reverteixi totes les lleis amb què el PP s’havia enrocat en terrenys com ara la llibertat d’expressió o els drets de les dones.

Tant és que el PSOE pugui aprovar tota la seva agenda de canvi, perquè la intenció de fer-ho anirà encabronant l’esperit més conservador de la dreta i, de retruc, a Sánchez li servirà per acabar-se de menjar Podemos del tot. Mentre les senyores s’ocupin de la propaganda, Sánchez podrà comptar amb la mà dura de Borrell o de Grande-Marlaska per garantir l’ordre intern i collar l’independentisme. De fet, als independentistes no cal donar-los gaire peixet, perquè amb tal d’evitar un retorn del PP i amb aquella conya d’eixamplar la base (des de que ho diuen, pobrets meus, la base només se’ls aprima), l’esquerrovergència nacional li aprovarà tot el que calgui al nou govern. Sánchez té una oportunitat d’or, i si és mínimament perspicaç no crec que la deixi passar de llarg: com Zapatero, que arribà de xiripa a la Moncloa, comença feble però té la virtut de no tenir res a perdre.

Mai un polític tan feble havia tingut tantes coses a favor

Aquest govern de Sánchez és una administració que podria haver liderat perfectament Albert Rivera, si més no en la seva etapa més esquerrana i de retòrica regeneradora. No és casualitat que el líder del PSOE (que fins fa poc havia arribat a ser quarta força a les enquestes!) hagi encastat un presentador de televisió al ministeri de Cultura: per les poques competències que tindrà Màxim Huerta, el millor que pot fer és dedicar-se a importar l’espectacle a l’administració. I un astronauta, al seu torn, sempre és quelcom que fa molta patxoca. Sigui com sigui, la dificultat de Sánchez és que no tindrà tanta pasta com ZP per comprar vots com així ho va fer l’antic president espanyol amb el Plan E d’obra pública. Però, en pocs anys, els mitjans de comunicació digitals han fet que no sempre sigui necessari posar un poliesportiu als barris per comprar voluntats.

Mai un polític tan feble havia tingut tantes coses a favor. I mentre, ja ho veieu, l’independentisme comprant-li totes les motos i protestant només a Twitter. Aquest és, dissortadament, el nostre panorama.