Farà cosa de dos estius —i com passa el temps—, Jordi Basté entrevistava José Luís Rodríguez Zapatero a RAC1 i l’antic presidente espanyol, tot i la seva notòria nefasta relació amb Pedro Sánchez, aplanava el futur camí dels indults al seu successor dient que caldria “estudiar-los, si (els presos) el demanen.” Recordo molt bé aquell interviu, que vaig escoltar atentament abans d’entrar a l’habitual tertúlia dels dimarts a El món, en què ZP va recordar el seu malestar per la sentència del TC sobre l’Estatut mentre demanava que la futura clatellada inculpatòria dels líders del procés al Suprem no fos un entrebanc per iniciar un nou intent d’encaix entre la Generalitat i el Gobierno: “Esperemos que la lección de aquella sentencia sirva y se aprenda y no se comprometa el dialogo”, va recordar, tot insitint en que “la sentencia del Supremo es del Supremo y no de un poder político.”

D’aquella xerrada, el Madrit polític va indignar-se ràpidament pel tema dels indults, però a servidora, que sempre mira un pèl més enllà del comú, li van interessar dos fets: primer, que ZP va reconèixer obertament que havia mantingut contactes amb Junqueras (bé, va dir que havien parlat per telèfon poc més d’un minut sobre dialogar en general, cosa poc creïble, i em refereixo al minut) i que l’únic escull que veia a l’hora de tornar a una nova entesa entre l’independentisme reconvertit a una espècie de sobiranisme autonomista i l’estat era la figura de Puigdemont. En un dels pocs instants d’incomoditat del cara a cara amb Basté, Zapatero va resumir d’una forma enrevessada però molt gràfica la figura del 130, donant a entendre que Puigdemont no seria una figura clau en el futur diàleg, però que d’alguna forma s’hi havia de comptar perquè “todavía se cree president”. 

Aquí el que compta pels espanyols és si Puigdemont pot acabar convertint-se en una figura com Tarradellas, el polític al que tot bon unionista apel·la a l’hora de celebrar que un president indepe deixi de ser-ho i tal dia pugui escaure’s com a nom per posar a un aeroport de segona.

Cal conèixer ben poc als espanyols per veure que —ara que Junqueras ja du prou temps convertint-se en l’interlocutor del catalanisme amb la capital i que tot això que passa ara ja s’havia pactat amb gent com ZP (l’expresident, de fet, havia sonat com a relator d’una de les primeres taules de diàleg)— l’única patata calenta que té l’estat espanyol a la taula és quan i com farà tornar el 130 a Catalunya. Amb els indults, els espanyols han evitat un revés de la justícia europea que tard o d’hora els vindrà més matisat en alguna de les causes impulsades pels expresos i exiliats; però tot això és un afer menor, car aquí el que compta pels espanyols és si Puigdemont pot acabar convertint-se en una figura com Tarradellas, el polític al que tot bon unionista apel·la a l’hora de celebrar que un president indepe deixi de ser-ho i tal dia pugui escaure’s com a nom per posar a un aeroport de segona.

El pla ZP pel futur de Catalunya l’ha insinuat alguna vegada Miquel Iceta (un dels autors originals de l’Estatut, amb Joan Ridao i Quico Homs): recuperar algun dels aspectes originals del projecte que va tombar el TC a través de lleis ocasionals per ampliar l’àmbit competencial de la Generalitat i ordir sotto voce un nou contracte social. Tot això és possible que s’esdevingui, i Pedro Sánchez fins i tot s’hi posaria bé, però la condició, com va anunciar ZP, és si Puigdemont tornarà a Catalunya com Tarradellas, és a dir, si el 130 arribarà al país enfervorint les masses al balcó de Sant Jaume mentre pacta un estatut autonomista als despatxos. Quan l’espanyolisme (i part de l’independentisme) pinta Puigdemont com una espècie de mariner que de tant estar a Waterloo ha acabat un pèl sonat, més enllà de la caricatura, està pensant si Puigdemont acatarà o no la pax del règim del 2021.

Quan ZP problematitzava aquest nou acord (a saber, aquesta enèsima traïció dels líders independentistes als seus compromisos amb el poble) i jugava amb la caricatura del foll i del “todavía se cree president” exposava d’una forma encara boirosa però molt clara la condició d’escull que, malgrat els seus errors i els seus incompliments, encara du el 130 a les seves espatlles. Servidora és una mala futuròlega, però l’any 2019 no calia ser un geni per veure com ZP estava aplanant el camí a tot allò que ara ja és estricte present. Que els aparells ideològics madrilenys i Junqueras se’n surtin dependrà en part de què vulgui fer Puigdemont amb el poc poder simbòlic que li resta. Què me’n dius, Carles?, ara que tothom ha quedat retratat... només faltes tu per acabar de decidir-te. A tots els errors del passat, encara en pots sumar un de més funest. Va, digues: vols ser un nou Tarradellas?