A banda de fer relluir (encara més) l’excepcionalitat jurídica espanyola a ulls d’Europa, la visita de Puigdemont a Dinamarca perfila lentament la futura tasca del Molt Honorable a l’exili. Conscient, com la majoria de diputats independentistes, que no podrà ser investit a distància —o que, si el Parlament gosa tramitar la seva candidatura, aquesta serà declarada inconstitucional— Puigdemont va perfilant-se ell mateix com un ciutadà d’Europa que explica lliurement el problema català a qui vulgui escoltar-lo. El moviment és múltiple: en primer lloc, el 130 voldria mostrar al vell continent que hi ha un espai de discurs polític prohibit a Ibèria, dient a belgues i danesos quelcom semblant a això: puc parlar de tu a tu amb vosaltres, discrepàncies a banda, però el meu discurs és il·legal a Espanya.

Com us deia fa dies, subsumir la política a la llibertat de normalitzar els discursos que el poder espanyol vol castrar em sembla no només una bona estratègia sinó un moviment necessari. El president fa bé d’oblidar el discurs nacional (a l’Europa dels estats, això nostre sempre acabarà sonant a folklore) per tal d’insistir que ell és l’interlocutor amb qui hauria de parlar Rajoy, car així ho han volgut els ciutadans adults i responsables de Catalunya. Que la simple hipòtesi del retorn presidencial provoqui que Zoido hagi de parlar com un caçador de recompenses que regira maleters a les fronteres demostra que l’estratègia funciona. Per altra banda, Puigdemont és la ferida wagneriana que el catalanisme necessita per no oblidar que Espanya només pot guanyar l’independentisme a còpia de repressió i de violència. A Dinamarca m’escolten, pensa el 130: a Espanya em volen caçar.

Si la intenció de tot plegat és internacionalitzar el conflicte, Puigdemont ho farà molt millor des de la cambra europea que no pas a una garjola espanyola

Si la República, més enllà d’una realitat, vol convertir-se en un ideal pel qual valgui la pena de lluitar políticament, Puigdemont s’anirà perfilant lentament com el seu primer ministre d’Exteriors. Amb independència de qui s’investeixi president o presidenta d’aquí a setmanes, i fins i tot en una hipòtesi de repetició electoral amb l’actual president de candidat d’una llista unitària, crec que la propera administració faria bé donant rang de conseller al president i fomentant que es presenti com a eurodiputat al Parlament de Brussel·les. Si la intenció de tot plegat és internacionalitzar el conflicte, Puigdemont ho farà molt millor des de la cambra europea que no pas a una garjola espanyola. Al president 130 no el necessitem per recuperar les institucions (de fet, ell mateix les va abandonar per exiliar-se), sinó per recordar-nos a tots que Espanya vol empresonar la lliure opinió.

Us escric tot això perquè darrerament faig cas a la petició popular de ser un pèl més constructiu (ecs) en els meus textos, que és la forma amb què els processistes es refereixen al meravellós art de vendre motos. Dit això, continuo pensant que tot aquest procés ja es podria haver fet després de l’1-O, i que la protecció del càrrec i de la institució que ara demana el Molt Honorable amb tanta efusivitat, l’haguessin pogut fet centenars de milers de ciutadans quan tocava, encerclant les institucions i defensant la República tot just proclamada. Com que no es van fer els deures, ai las, ara hem d’investir un ministre d'Exteriors que vagi fent xerrades pel món. A no ser, evidentment, que en Carles aposti per petar-ho tot i torni...