A l’indispensable La agonía de Francia, Manuel Chaves Nogales explica com l’ocupació d’un país pot començar molt abans que hi penetri un exèrcit forà, gestant-se a nivell intern amb l’empobriment de la seva vida democràtica. Rellegint el llibre del genial periodista sevillà, no he pogut evitar traslladar la pensada a Catalunya ara que, anticipant nous lustres de submissió política a Espanya i després d’aprimar el mot democràcia a base d’emprar-lo cada cinc minuts, els partits catalans han configurat les llistes pel 28-A mitjançant una tècnica digital i autoritària certament envejable. Les primàries de convergents i republicans a Barcelona, per posar només un exemple, acabaren en paper mullat per obra i gràcia dels factòtums de Waterloo i Lledoners, cosa que mostra perfectament quina és l’estima que Puigdemont i Junqueras tenen per la seva militància. Per altra banda, hem vist consellers del govern Torra aprofitant el 28-A per promocionar-se personalment, com així ha fet Laura Borràs, demostrant per enèsima vegada que la Conselleria de Cultura no és prioritària per a ningú i que, al seu torn i com ja sabíem de sobres, això del govern efectiu era una pamema.

Clara Ponsatí recordava fa poc l’error que comet el sobiranisme entregant el lideratge del procés a presos i exiliats. Primer, per limitacions òbvies que esperem que s’acabin molt aviat, però sobretot perquè així es regala a l’Estat una situació molt fàcil de cara a comerciar amb la rendició de l’independentisme a canvi d’un indult o amnistia. Insistir en la ferida de la repressió com a únic argument, ja ho hem dit manta vegada, debilita la causa independentista, però també malmet la vida política del país, car fa difícil la necessària regeneració dels partits, l’aflorament de nous lideratges i la fi de l’habitual xantatge emocional amb què la gent dels partits et diuen que si estàs en contra de la seva estratègia és perquè no pateixes prou pels presos. Al llibre que abans esmentava, Chaves conta genialment com abans de l’ocupació nazi de part de França les elits del país adoptaren els tics antidemocràtics hitlerians i admeteren la propaganda de Goebbels per desanimar la ciutadania. Així a Catalunya, amb polítics que tornen a parlar com si la independència fos impossible i que s’acontenten organitzant excursions a Madrid per veure si l’Escolta, Espanya els pot continuar engreixant la nòmina. 

Quan la invasió nazi de França ja li sembla una catàstrofe inevitable, Chaves Nogales recordava que la decadència d’un país acostuma a anar de bracet amb la seva quota d’herois per metre quadrat. La idea m’ha fet pensar en la declaració de Josep Lluís Trapero al Suprem, en la qual no només va admetre la submissió dels Mossos a la judicatura espanyola, sinó que també va esbravar-se amb crítiques al conseller Joaquim Forn i, sense que li ho preguntessin, afirmà l’existència d’un pla per detenir Puigdemont i els seus consellers en cas que Rajoy ho hagués exigit. Mentre Trapero, que havia estat encimbellat com un heroi després del 17-A i l’1-O, criticava sense embuts el braç polític del procés, a més d’un conciutadà processista se li devien fondre els ploms. Perquè els herois tard o d’hora acaben caient del seu pedestal i, en aquest cas, després d’aquest bany de realitat d’en Trapero a molts només els deu quedar encomanar-se a la Moreneta. Però tota caiguda del cavall és bona, perquè ara sabem del cert que si l’autodeterminació no és delicte, com així resa el nou lema del processisme, el Govern no hauria d’haver permès que els Mossos clausuressin col·legis electorals el dia en què el poble va decidir votar.

El deliri amb què ha acabat aquest temps polític nostre es va manifestar un cop acabada la declaració del major, quan la majoria d’opinadors de la tribu es declaraven encantadíssims amb el seu contingut: perquè, ja se sap, qualsevol declaració és bona per al procés, tot i que mantingui la hipòtesi de fotre el president 130 al trullo. De fet, tot el que passa al món, des del canvi climàtic a l’aïllament nord-coreà de la xarxa, és bo per al procés. Però ara que l’heroi policial del procés ja no viu al pedestal dels escollits i que convergents i republicans ens han ensenyat finalment quin és el seu concepte de la democràcia, seria una bona ocasió per dedicar menys esforços a la mani de torn i el llacet groc i començar a posar la banya en la necessitat de crear noves formes d’entendre la política a casa nostra. Perquè això que aquesta penya està preparant, benvolgut lector, és un entorn de moral espanyola que justificarà l’ocupació mentre tu encara vas somiant amb un referèndum acordat i amb la base eixamplada. Si et fa el pes o no creus que ens hi haguem de rebel·lar en contra, pues molt bé, pues adiós.